Ametlla de Casserres - Salt del Molí de Bellús - Salt de Vilajoana - Llac Graugés - Estanyol Escoles - St. Vicenç d'Obiols

Aparcament

Es troba al final de la Colònia, tot i que podeu aparcar abans si ho voleu, ja que aquest el terreny és de terra, això si, més aprop per agafar el corriol.

Dreta

Riera de les Febres

La Riera de Graugés o Riera de Ballús, en el seu pas per l'Ametlla de Casserres pren el nom de Riera de les Febres desguassant les seves aigües al riu Llobregat just per sota la Colònia de l'Ametlla de Casserres o Colònia Monegal. El curs baix travessa una zona majoritàriament agrícola on el bosc de ribera ressegueix la llera en una franja estreta formada per salzes, pollancres, oms, i freixes amb sotabosc de saüc, arç blanc, roldor i bardissar alternat amb herbassars propis d'aquests ambients humits, destacant una important comunitat de menta pebrera. En els trams més antropitzats hi ha una pèrdua de biodiversitat dels ecosistemes degut a la introducció d'espècies alienes, com l'acàcia, provinents de la proximitat dels jardins. A les zones més feréstegues alternen les marjades boscoses de roure de fulla petita i alzina carrasca amb pineda secundària de pi blanc i pinassa. Riera amunt hi ha vàries passeres que permeten travessar a peu el riu, sovint es tracta de blocs de pedra col·locats de forma lineal. Riera avall a la colònia hi ha una passera en forma de pont de doble arc, construïda de pedra vista i barana de ferro que permet passar d'un costat a l'altre quan hi ha crescudes importants. Aquesta riera té dues fonts, la de les Febres i la de les Monges, aquesta última colgada. La fauna vertebrada hi és present amb una comunitat de carnívors ben conservada com la fagina, la geneta o el senglar. També hi ha presència d'aus com els rapinyaires, bernat pescaire, verdums, picot, oriol i ballester. Les espècies de peixos que es localitzen en alguns trams de la riera són la bagra comuna i el barb de muntanya. En aquesta zona d'aigües més tranquil·les és fàcil observar la granota roja o comuna. Durant la realització del Mapa de Patrimoni, s'ha detectat la presència d'un exemplar adult d'Aufrany (Neophron percnopterus) a la part alta de la riera. Es tracta d'un ocell protegit en l'àmbit, català, espanyol i europeu. És un carronyaire molt conegut que en el cens de 2004 s'avaluava la seva població en 34-40 parelles.

Riera de les Febres

Salt de la Riera de les Febres

Salt de la Rompuda

Salt de la Rompuda

Salt de la Rompuda

Petits Salts d'aigua

Riera Graugés

Salt del Molí de Bellús

Salt del Molí de Bellús

Gran balma amb 80 m d'amplada, 10 m d'alçada màxima i 10 m de fons màxim. Com a lloc pintoresc i la bassa formada en la caiguda del salt, esdevingué com una zona d'esbarjo a l'estiu. Interessant fenomen produït per les aigües de la riera de Graugés al fer retrocedir les argiles del substrat.

Aqüeducte del Molí de Ballús

Seguint la riera d'Avià amunt des de la resclosa del molí, trobem un aqüeducte de pedra d'un arc que es va construir a finals del segle XIX i que servia per traslladar l'aigua a través d'un canal des de la riera fins al molí. Actualment aquest aqüeducte es troba molt tapat per esbarzers i és de difícil visibilitat. La propietat dels Ballús ja és documentada al segle XV, essent aquests uns grans propietaris de la parròquia d'Obiols que van anar augmentant les seves propietats principalment al segle XVIII, data en la que van construir el molí. A l'Amillarament de 1862 la casa Ballús era de Josep Ballús junt amb la capella, la Serra de Ballús, el molí de Ballús, La Plana, el Collet i Tarradelles. L'any 1900 el molí l'utilitzava Joan Canudas Cots, tenia una pedra que treballa tres mesos a l'any utilitzant un 15% de força hidràulica al 1900. L'any 1922 la propietat va ser comprada per la família Canudas que encara la conserva. Segons informació oral, el molí de Ballús va deixar de funcionar en iniciar-se la Guerra Civil, l'any 1936, tot i que va moldre des de finals de la guerra fins a l'any 1954 d'estraperlo. Al 1954 va deixar de funcionar definitivament.

Salt del Matalasser

Pla de la Devesa

Salt de Vilajoana

No ens hi hem pogut acostar perquè estava tancat l'accés.

Casa Vilajoana

En un marge a prop de las casa Vilajoana queden les restes d'un antic forn de calç que és l'únic que hem identificat a la zona. Tan sols resten petites parts del mur de pedra que tancava el forn. El forn va ser identificat pel propietari actual de Vilajoana. No l'hem pogut veure. De fet la casa està molt rehabilitada i també tancada sobretot l'accés cap a la Riera. Casa de tres pisos repartits en planta, pis i golfes, de perímetre quasi quadrat, amb teulada a dues aigües de teula àrab amb el carener perpendicular a la façana. Els murs són de pedra a la planta i fins a 50 cm al primer pis (còdols de calcària); a partir d'aquí són de tàpia barrejat amb pedra; destaca la presència d'opus spicatum als quatre murs principals i a diferents alçades; les cantoneres són de grans blocs de pedra de gres ben escairats. La façana és orientada a migdia amb un pati tancat davant a modus de baluard. L'accés principal és fa a través d'una porta d'arc de mig punt adovellada darrera la qual hi ha dues llindes de roure amb pollaguera. La planta baixa esta dividida en dos cossos paral·lels: en un hi ha dos arcs diafragma apuntats i es conserva part del terra de còdols clavats en vertical entre els dos arcs, mentre que al cos sud on hi havia la menjadora de les eugues, està empedrat amb lloses de pedra planes; a l'altre hi ha un arc diafragma apuntat i l'escala d'accés al pis amb els tres primers graons de pedra i la resta de maó i fusta. Les finestres més antigues de la planta baixa són molt petites i quadrades a modus d'espitllera, posteriorment es van obrir més grans. A la primera planta hi a la sala, la cuina i tres habitacions. L'any 1980 l'anterior propietari va enfonsar els pisos de les habitacions (que eren de rajols i fusta) i únicament es conserva el terra de fusta de la sala que probablement dati del XVII. Totes les finestres tenen ampitadors exteriors i festejadors dobles a l'interior. La finestra central que dona al nord té motllures de pedra exterior decorades amb acanaladures. Dues portes de les habitacions conserven motllures tallades als brancals i rosasses, vulgarment dites de la bona sort i símbol d'eternitat, a les llindes de pedra. Amb la rehabilitació actual s'ha posat al descobert l'aigüera a la paret de ponent de la sala i una capelleta amb llinda de fusta. La habitació de ponent era la cuina i conserva la porta del forn de pa, els fogons tapiats del segle XIV i restes de l'antic foc a terra de campana rectangular. Des de la sala es pujava a les golfes per una escala de fusta. A les golfes hi havia diferents habitacions amb graners separades per envans fets amb lloses de pedra tosca entre llates de fusta i unides amb morter de calç, i un assecador obert a migdia. Sobre la cuina hi havia un espai per fumar aliments aprofitant la xemeneia del foc a terra (les parets estaven fumades). Al costat de la casa hi ha unes construccions fetes en diferents èpoques, principalment al XIX, i destinades a estables i paller. En època del Sr. Rosal es van habilitar els espais per a dues vivendes de parcers. En refer la teulada l'any 1997, la meitat nord del mur de ponent es va enfonsar. Aquest era el que tenia més fragments d' opus spicatum i es va refer reproduint aquest aparell. A la planta baixa es conserven dues mènsules de roure que suportarien el sostre més antic de la casa (probablement de la mateixa època que els arcs diafragma). Al primer pis, a l'envà que separa l'habitació del mig de la del nord-est es va trobar mitja olla buida encastada en el parament i que es conserva in situ. Les decoracions dels brancals de les portes son del mateix estil que les de altres cases de la zona i de la mateixa època (Torrentbó, la Casavella de Graugés).

Casa Vilajoana

La casa actual amaga una primera construcció dels segles X-XI feta d'un sol cop seguint la mateixa planta actual, i sobre la que es bastí al segle XII-XIII un mas fortificat senyorial, com ho denoten els gruixuts murs de la base, l'opus spicatum i les petites finestres tipus espitllera a la paret de ponent. En època gòtica (XIV) es farien els tres arcs diafragma apuntats de la planta i posteriorment la porta adovellada de l'entrada principal. Possiblement a la mateixa època es van fer els murs superiors de tàpia i les golfes amb envans interiors de pedra tosca amb muntants de roure. La porta adovellada de l'entrada va ser realitzada al XVII. La casa surt anomenada als pergamins de Cal Mas d'Avià (1338, 1537), als de la casa Santamaria de Serrateix (1573), als fogatges de 1497 (Lorenç Vilajohana a la parròquia de Sant Martí) i 1553 (Lorens Vilajussana a la parròquia de Sant Vicenç d'Obiols), a documentació de la casa Vilamarí (1797), als llibres parroquials de la parròquia de Berga consta la confirmació de Francesc Vilajussana l'any 1686, essent l'última vegada que es fa menció d'un Vilajussana. Al Capbreu de les propietats del Monestir de Sta. Maria de Ripoll ja és propietat de Bernat Boixader i especifica que pertany a la parròquia de Sant Vicenç d'Obiols (1758) (ACA), mantenint-se en mans d'aquesta família al Registro de Casas de Campo de 1856 i a l'Amillarament d'Avià de 1862. Al Registro de la Propiedad de 1879 Vilajoana és de Manuel Mutlló fins al 1888 en que és de Francesc Badia Serra. A finals del segle XIX va comprar la propietat el Sr. Agustí Rosal i Sala, i pertanyé als seus descendents fins que el 1997 la va comprar l'actual propietari. La casa pertanyia a la parròquia i terme d'Obiols, que depenia del Monestir de Sta. Maria de Ripoll des del segle X, vinculació que es manté fins al segle XIX. El nom prové de "Vila Jussana", tal com demostra la documentació del segle XIV, possiblement amb relació topogràfica amb la "Vila Subirana" (AADD, Cat Romànica, p. 116) (fitxa nº 53) i amb la "Villa Meredi" (Vilamarí (ADS). Amb les darreres obres de rehabilitació s'han trobat fragments de ceràmica grisa amb decoració incisa i ondulada del tipus de Casampons (PADILLA, 1984) i fragments de ceràmica vidrada blava del segle XIV. Al terra de la planta baixa, entre els dos arcs es va trobar al 1998 una moneda diner de billó del segle X-XI datada pel Dr. Manel Riu. A la façana principal es va trobar encastada una quarta part d'un molí circular de pedra petit. A la zona dels voltants, entre la casa i la riera, es van trobar dos fragments de destral polimentada així com fragments de sílex amb traces de talla, a un lloc que possiblement hi havia una balma sobre la riera d'Avià.

Estanyol del Carrer Nou

Els estanyols de sota (Font de Sant Ramon) servien per emmagatzemar l'aigua sobrant de l'estany Gran i retornar-la a la riera, mentre que el del Carrer Nou recollia aigües residuals de les granges.

Card Marià

Planta amb flor de la família de les asteràcies que es troba a tota la regió mediterrània, sobretot cap al sud d'Europa i la península Ibèrica, les Canàries, Àsia Menor i nord d'Àfrica. També se l'anomena card gallofer, cardot, carxofa de burro, escardot gros, card clapat, card calapatós, card blanc i escardot de Nostra Senyora. Creix de manera silvestre, espontàniament en ambients molt diversos. Tot i això prefereix terrenys erms, nitròfils, de sòls profunds moderadament humits, en zones temperades, poc plujoses i pedregoses, però assolellades. El trobem amb freqüència a voreres de carreteres i camins, prop de nuclis urbans, en cases enrunades de terra baixa, tot i que remunta a 1400 m, prop de murs, corrals i indrets molt transitats, normalment on creixen les ortigues. Floreix a partir del maig i es recol·lecta a principis de primavera. Els fruits d'aquesta planta lliure del seu vil·là, en concret les llavors s'utilitzen per a les seves propietats medicinals. Les fulles també són utilitzades.

Font de Sant Ramon

Font de Sant Ramon

Font de Sant Ramon

Llac Graugés

Llac artificial de sis hectàrees d'extensió, amb una profunditat de 2 a 18 metres i una capacitat d'uns 600.000 metres cúbics d'aigua, i que es nodreix de l'aigua de la Riera d'Avià. A l'entorn del llac el Sr. Agustín Rosal i Sala va plantar diferents espècies de plantes i arbres per tal de crear un jardí introduïnt espècies que no eren autòctones com l'erable i el teix, espècies que es van aclimatar i que s'han escampat pels entorns de la Riera d'Avià. Diferents espècies animals hi viuen a la zona: ànecs, polla d'aigua, amfibis, carpes i llucis, principalment. Actualment hi està permesa entre altres activitats la pesca sempre que es dispongui de l'autorització corresponent que es pot obtenir a les oficines de l'Ajuntament d'Avià i es compleixin les normes d'usos aprovades (consultar el pdf adjunt). El llac principal de Graugés es va construir al 1887 per iniciativa del Sr. Agustí Rosal i Sala aprofitant la fondalada del Torrentbó, en un lloc baix i amb un mur de 7 m d'espesor i 25 m d'alçada que va ser tractat amb silicat d'alumini pel costat en contacte amb l'aigua per fer-lo més resistent. Es van trigar cinc anys en construir-lo. El llac s'omple d'aigua provinent de la Riera d'Avià que arriba a través d'un canal que agafa l'aigua al seu pas per la casa Lluert d'Avià (lloc on encara s'observa el canal i la resclosa per desviar l'aigua). Per regar la part alta de la finca es van construir altres basses-dipòsit als punts més elevats, pujant l'aigua del llac principal elèctricament amb dues bombes mogudes amb la força sobrant de la fàbrica de Cal Rosal que proporcionava 100 cavalls de vapor a la nit. Hi havia oberts uns 16 quilòmetres de sèquies i hi havia instal·lats uns 2 quilòmetres de tubs de ferro Lavril que conduïen l'aigua als embassaments superiors des d'on es regaven els camps.

Nyssa Sylvatica Marshall ?

Nom comú tupelo, és una espècie d'arbre de mida mitjana i pertanyent a la família Cornaceae. És originària d'Amèrica del Nord. Són arbres que arriben a una mida de 20–25 metres, rarament fins a 35 metres, d'alçada; amb branques primes, esteses, gairebé pèndules, els fills joves generalment pilosos tornant-se glabrescents; pèrula en general densament vellosa.

Església de Graugés

Va ser construïda de març de 1993 a maig de 1994 amb l'ajuda del poble d'Avià, del Bisbat de Solsona i de l'Ajuntament d'Avià. Va ser beneïda pel Bisbe de la Diòcesi Mn. Antoni Deig i Clotet, i va ser dedicada a Sant Isidre i Sant Galderic, tots dos patrons de la pagesia. És sufragània de Sant Martí d'Avià. El retaule, que formava part dels fons del Museu Comarcal i Diocesà de Solsona, va ser cedit a l'església de Graugés. Després de la Guerra i fins l'any 1994 en que es va construir l'església nova de Graugés, els baixos de la Torre de Graugés, que disposaven de capella, es van habilitar com església per la zona de Graugés, dedicada a Sant Isidre. Hi ha un retaule a l'interior, que no hem pogut veure perquè estava tancada però us donem la informació. Retaule de petites dimensions amb dos pisos i predel·la. Aquesta possiblement no formi part del retaule ja que la decoració és diferent. Al primer pis hi ha tres fornícules separades per columnes salomòniques en les que s'han posat tres imatges tallades en fusta actuals, i que representen Sant Martí, Sant Galderic i Sant Isidre. Al segon pis hi ha una furnícula central amb una imatge de fusta de la Immaculada. Acaba el retaule la imatge de Crist amb la bola a la mà i del que sobresurt la meitat del cos per la part central superior abocant-se cap a l'església. És un retaule policromat, daurat, llamat i estofat, en el que predominen els colors blaus, vermells i grocs.. L'estat de conservació és bo, però té parts del daurat claquel·lades i perilla que es perdin. Han hagut trossos que s'han restaurat pintant-lo de daurat molt grollerament. És il·luminat amb llum natural que entra per un finestral al sostre de l'església. Les talles de fusta noves estan signades darrera.

Estanyol de les Escoles

L'Estanyol de les Escoles actualment només s'omple amb aigua de la pluja. El sistema d'estanys va convertir la finca en una gran explotació de regadiu, però també acomplia la funció d'ennoblir i distingir la propietat (la Torre) creant una zona d'esbarjo i jardí d'ús col·lectiu.

Masia La Roca

Intersecció

Panoràmica

Casanova de Cal Gris

Sant Vicenç d’Obiols

Església preromànica construït sobre una plataforma de pedra sorrenca. A més de l’església també hi ha la casa Obiols, la Rectoria i un paller. Tot construït directament sobre la roca natural. Al voltant de l’església i especialment de la capçalera, es troba una extensa necròpoli de tombes excavades a la roca. Actualment totes les tombes es troben cobertes de terra, menys una, l’única oberta a tocar del mur oriental de la capçalera. Existeix una tradició popular que creu que l’església de Sant Vicenç d’Obiols era en origen una mesquita, construïda pels musulmans. També podem veure'n l'edifici de la rectoria.

Castanyer d’India comú

Són arbres caducifolis de 4 a 36 m d'alçada i amb fruits en cúpula similars a la castanya, però no comestibles. La càpsula es divideix en tres seccions per deixar caure les llavors. Els castanyers d'Índia cultiven com a arbres ornamentals a causa del seu port i del fet que donen flors en panícula força espectaculars. Les fulles són grans i oposades, palmades, de pecíol llarg i amb 5 o 7 foliols. N'hi ha entre 13 i 19 espècies de castanyer d'Índia. L'única espècie europea del gènere és el castanyer bord (Aesculus hippocastanum), originari dels Balcans. D'altres es troben de manera natural del Japó i la Xina fins a l'Himalaia, al subcontinent indi, a l'Àsia del sud-est i també a l'Amèrica del Nord.

Font d'Obiols

Fàbrica Sanglas

De l'antiga fàbrica tan sols resta una nau, la xemeneia i restes de parets i petites construccions, així com els engranatges que transmetien la força directa de la turbina als embarrats de la instal·lació cotonera. Podem observar l'entrada al recinte flanquejada per dos murs amb cantoneres de maó que, des del camí que voreja el riu Llobregat, ens marca l'accés a una antiga plaça on encara s'aixeca una nau de pedra i maó i on hi ha la xemeneia de secció quadrada i que es troba en bon estat. A un nivell superior i paral·lel a aquest hi havia una nau gran d'una sola planta i que es va destruir arran de l'incendi de 1998. Actualment tan sols resten fragments de les parets amb finestres d'arc rebaixat de maó i d'altres restes isolades entre els que es troben antics engranatges. El salt d'aigua va ser modernitzat i encara es manté en funcionament. És un dels pocs exemples d'edifici industrial en forma de naus al Berguedà, ja que en aquesta zona predominaven les fàbriques de pisos. A finals del segle XIX, el propietari de la masia Obiols va vendre part dels terrenys de la seva finca propers al riu, al fabricant tèxtil de Casserres Miquel Roca i Noguera. El 1892, aquest empresari juntament amb Esteve Monegal varen demanar permís per utilitzar les aigües del Llobregat, aconseguint 3.500 l/seg per a la nova fàbrica de La Plana i 1.500 per reforçar el salt de L'Ametlla de Casserres (el Monegal). Va instal·lar una turbina Francis per filats de cotó. Miquel Roca va arrendar la fàbrica als successors de Josep Gabarró que filaven cotó amb 3.000 fusos, deixant de funcionar al 1905. En morir va deixar la fàbrica a les seves filles que varen arrendar les naus a la societat Josep Sanglas i germans, de Manlleu l'any 1910. Aquests es dedicaren a la filatura de cotó, amb un salt d'aigua de 14m i 1.000 CV de potència, amb un llarg canal de 2 km que té l'origen a prop de cal Rosal. Una turbina movia les màquines i una dinamo generava electricitat per fer la llum de la fàbrica i de la colònia. En aquest temps la instal·lació fabril tenia 24 contínues amb 10.500 fusos. Els germans Sanglas van construir bona part dels habitatges de la colònia. L'any 1930 va deixar de produir teixits però es va continuar utilitzant el salt per generar electricitat. Al llarg de la història de la fàbrica hi exerciren de directors els senyors Creus (1900-1913), Àngel Duran i Franquet (1913-1941), Gaspar Daura i Dolmez (1941-1944), Josep Armengou i Vila (1944-1950) i, finalment, el senyor Sentellas (1950-1962). A començament de la dècada dels seixanta s'imposava una modernització de la maquinària i estructures motrius que havien quedat obsoletes, i la direcció de la fàbrica es confia a Josep M. Sanglas i Casanovas. En iniciar-se l'aplicació d'un nou sistema de contínues, l'any 1963, els amos (que eren una societat) decidiren parar la reforma i tancar la fàbrica. Des del moment del tancament a l'actualitat s'han portat a terme diferents intents d'explotació: bigues i elements de ciment armat, fàbrica de guitarres, locals per tallers i emmagatzematge. L'any 1973, la fàbrica, una part del nucli de població i el salt d'aigua van ser adquirits per l'industrial manresà Josep Font i Rubió. El 1985, Martí Font i Plana, fill d'antics botiguers de la colònia (Josep Font i Carme Plana) juntament amb els seus fills, Josep i Xavier, decidiren retornar a la tradició tèxtil i instal·len una moderna filatura: Planafil SA. El salt d'aigua es va modernitzar i encara fa energia per a la xarxa general. Desgraciadament un incendi l'any 1999, va obligar a tancar l'empresa i actualment les instal·lacions resten abandonades a excepció de l'explotació del salt. Actualment, al costat de la vella fàbrica i a la colònia hi ha un polígon industrial impulsat per l'Ajuntament d'Avià en el que hi conviuen diferents empreses. Entre 1900 i 1916 va funcionar una altra fàbrica arrendada pel Sr. Roca a Luis Riera Malet amb 1.200 fusos.

Antiga cimentera Tensyland

Bosc ribera del riu Llobregat

Font de la Quera

Font natural que raja d'una beta que passa per dins la roca. Està situada a la llera dreta del riu Llobregat, a prop de la resclosa de la colònia de l'Ametlla de Casserres. El raig d'aigua brolla per una escletxa de la roca. Hi havia una teula que protegia el broc, tot i que actualment ha desaparegut. L'alt grau d'humitat d'aquest indret facilita el creixement de moltes espècies de falgueres i molses. Un exemple és la falguera Adiantum capillus-veneris que se la pot observar per totes les escletxes del mur, entrades de la roca i a la vora del riu. La vegetació arbòria i herbàcia és tupida i sense cap mena d'intervenció humana, amb gran quantitat de brancatge mort. Hi ha presència de pollancre, om, robínia, saüc, bardissa, ortigues i plantes enfiladisses, principalment l'heura. Les fonts naturals són desguassos dels aqüífers. Aquestes reserves naturals d'aigua acostumen a trobar-se en una capa impermeable que no deixa passar l'aigua cap avall, però quan aquesta capa arriba a l'exterior, l'aigua troba una sortida i brolla com una font. Algunes fonts de Casserres tenen el seu origen en les rieres, però d'altres coincideixen amb fractures de les roques que faciliten el pas de l'aigua pel seu interior. Per a molta gent i fins fa pocs anys, l'única manera d'obtenir aigua potable era agafar-la directament d'una font que en estat natural, no sempre surt formant un raig, sinó que acostuma a sortir arran de terra, de forma difusa i formant un fangar, de manera que és fa difícil recollir-hi aigua. Per aquest fet, des de temps antics trobem aquetes surgències modificades per la mà de l'home, amb construccions de pedra, rajola, etc., que recullen l'aigua i la fan sortir per brocs o aixetes que permeten beure i omplir-ne càntirs. En els paratges on l'aigua és molt escassa, es recollia el degoteig de l'aigua en un dipòsit que es buidava per una aixeta. Si ningú agafava aigua, el dipòsit s'anava omplint, com una petita reserva.

Panoràmica

Canal Colònia Monegal

Abans es troba la resclosa aperò pel sender no la podem apreciar, si però que hi ha el canal.

Església Mare de Déu de la Mercè

Colònia Monegal o Ametlla de Casserres

La colònia de l'Ametlla de Casserres, també coneguda amb el nom de Colònia Monegal, és una de les moltes colònies fluvials dedicades al tèxtil que van sorgir durant el segle XIX, a Catalunya, i sobretot a la llera del riu Llobregat, per aprofitar la força de l'aigua com a font energètica. Està situada a l'extrem nord-oriental del terme municipal de Casserres, a la llera dreta del riu Llobregat, però a tocar amb el nucli de Gironella, cosa que ha fet que hi hagués més relació, sobretot comercial, entre Gironella i la colònia que no pas amb Casserres. Per aquest punt hi passava un dels principals camins ramaders de la comarca. La colònia es pot dividir en tres parts o nivells. En el nivell inferior, la part principal de la colònia, hi trobem la resclosa amb el seu canal, la fàbrica amb els seus magatzems, naus i habitatges d'encarregats i director, així com els dels treballadors, al voltant del carrer principal, el pont i la font de la Quera i les portes de tancament de la colònia. Un pont de ferro construït per "La Maquinista terrestre y Marítima" substituí una antiga passarel·la de fusta. Però aquest pont se l'endugué una de les crescudes del Llobregat. L'eix del nivell mig és el carrer de dalt, on també hi ha l'església, el convent, l'antiga casa del capellà, un safareig públic i un dipòsit d'aigua. Finalment en el nivell més elevat hi trobem l'antiga masia de l'Ametlla, amb la font al costat, la nova torre dels amos i els pisos Santa Rosa. La situació de cada element no és casual, sinó que respon a una lògica predeterminada. El nucli original es situa al costat del riu, on hi havia un antic molí destruït durant la Guerra del Francès. Allà s'hi estableix la primera fàbrica, es construeix la resclosa, el canal i el pont. Els primers habitatges estaven a la part superior de la mateixa fàbrica. Quan l'empresa creix, es construeixen noves naus de magatzematge i nous habitatges: els del carrer de Dalt. Les construccions d'aquest sector estan fetes de la pedra extreta per eixamplar l'espai. És el moment de la primera organització de la colònia, amb l'església, el convent, la casa del capellà, el safareig, etc. La segona ampliació es va fer pel sud, amb el carrer Principal i la plaça major, on hi havia la botiga de queviures i la fonda, així com la casa del director i de l'encarregat. A la part més alta hi trobem la masia de l'Ametlla, casa dels primers propietaris de la colònia i dels camps adjacents. Des d'aquest lloc es controla tota la colònia. A principis de segle XX es construeix la Torre de l'amo, al gust de l'època i com a símbol inequívoc de poder i control.

Ametlla de Casserres o Colònia Monegal

La masia de l'Ametlla, nom dels seus propietaris, era una finca agrícola que posseïa els camps occidentals annexos a la masia. Josep Comas i Ametlla, l'any 1814 s'instal·la en un vell molí del terme de Puig-reig. Uns anys més tard (1834) els germans Ramon, Josep i Joan van rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Gironella per reconstruir la resclosa del molí de la vila. La importància de la família queda palesa per la seva vinculació amb els molins de l'Ametlla de Casserres i el de l'Ametlla de Merola, als que va donar nom, com amb el de Gironella i Puig-reig. Els primers tallers tèxtils s'instal·len dins el molí amb el patrocini de Tomàs Bach de Berga. L'any 1858 Esteve Monegal compra la fàbrica i comença l'expansió de la colònia. L'any 1873 Esteve Monegal demanà permís per construir una nova resclosa per tal de modernitzar el sistema productiu i fer-lo més rendible. El permís arribà l'any 1875 i seguidament es muntà una nova turbina, s'amplià l'espai productiu amb la construcció d'una nova fàbrica, es comprà més maquinària i es contractaren més treballadors. L'any 1879 mor Esteve Monegal i el seu fill, Josep Monegal i Nogués, continua amb l'empresa iniciada pel pare. L'any 1900 la fàbrica ja disposava de les seccions de filatura i tissatge i hi treballaven tres-centes persones. Aprofitant la conjuntura de la Primera Guerra Mundial fa un creixement qualitatiu que fa ampliar el negoci i es converteix en "J. Monegal Nogués e Hijos" fins que l'any 1925 es transforma en societat anònima: "Textil Monegal, SA". L'any 1966 amb la crisi del sector tancà les portes. Amb el final de l'activitat productiva, els propietaris de la colònia oferiren als treballadors la possibilitat d'adquirir, en règim de propietat, els pisos on vivien. La majoria ho van acceptar. Josep Monegal i Nogués, el principal impulsor de la colònia, a més de fabricant i comerciant de cotó a l'engròs, fou vocal (1886-1890) i president (1902 i 1928) de la Cambra de Comerç de Barcelona; també alcalde de Barcelona (1902-03), senador (1905 i 1907) i senador vitalici des de 1908. Els Monegal foren membres fundadors de la Caixa de Pensions.