Alfondeguilla - Castell i Nevera de Castro - sureres monumentals.

Una ruta clàssica de la Serra d'Espadà amb restes arqueològiques, arbres monumentals i paisatges diversos.

Alfondeguilla és un poble xicotet amb carrers estrets i sinuosos que s'adapten als desnivells del terreny. El Barranc de Castro, que travessa el poble, també marca la seua orografia. Aquesta població està coronada pel Castell d'Al-fandech, conegut al poble com el Piló.

Del Castell de Castro tan sols trobem alguns murs i restes encimbellades dalt d'un turó de 787 metres. Això i que només el separen de la mar uns 16 km en línia recta fa que es puga gaudir de molt bones vistes. Aquestes abasten des de la mar fins al Penyagolosa passant per bona part de la Serra d'Espadà.

A la Nevera de Castro, que es troba en prou bones condicions, trobarem un eixample magnífic d'aquest tipus de construccions. Els "Pous de Neu" són més comuns al sud de la província de València així com a Alacant. Aquest de la Serra d'Espadà ens permet conéixer com era la seua arquitectura i no haver d'imaginar-ho

L'Arquet és l'últim vestigi arqueològic que trobem a la ruta i no sembla estar molt clar el seu origen. Siga aquest el que siga pareix inversemblant que una estructura d'aquestes característiques encara es mantinga a peu dret. Ben segur que la constant cura que d'ell hauran tingut els pobladors al llarg del temps o han fet possible.

Si alguna cosa caracteritza a la Serra d'Espadà són les sureres i al llarg de la ruta en trobem en abundància, algunes d'elles singulars. És aquest un arbre molt estètic, almenys en la meua opinió. La seua escorça ens transmet el rigorós clima d'extrems d'aquesta terra.

Tot i això, aquesta mateixa escorça es converteix en un preuat material que al llarg del temps ha ajudat a la vida dels pobladors de la serra.
En extraure-la dels arbres, aquest adopten un to rogenc que converteix el bosc en un lloc ric en colors i contrasts.

Com a eixample del seu valor estètic tenim la Surera Mare que després de deu anys morta continua sent un preciós "cadàver". També una altra que trobem en el nostre camí i que ha sigut tombada més recentment és una fita destacada. Els seus colors i formes ens obliguen a parar-nos i contemplar-la.

Com a exemples de sureres singulars al recorregut en trobem un parell. La Surera dels Cassalets i la Surera Partida.

La primera, d'uns tres-cents cinquanta anys, la trobem al bell mig del sender i prop del Barranc d'Eslida. Es tracta d'un arbre d'una altura considerable i amb una copa que projecta una àmplia ombra.

La Surera Partida és més jove, se li calculen uns dos-cents anys. El que la fa particular és el fet de tindre dos troncs. En els seus inicis hagué de tindre algun incident que feu que en comptes de l'habitual tronc en tinga dos que neixen d'un mateix lloc. Pot passar desapercebuda, ja que està uns metres més alta que el camí.

Per acabar amb els arbres també farem referència a una garrofera. Aquesta la trobem ja quasi al final de la ruta, en un bancal un parell de metres més alta que el camí.

Com que no he trobat cap informació sobre aquest arbre no tinc ni idea de quants anys pot tindre. El que és evident és que es tracta d'un exemplar preciós. Amb un tronc d'una amplària considerable i amb les marques del temps donant-li forma.
Es nota que és un arbre que ha estat cuidat al llarg del temps i continua estant-ho.

Al recorregut també trobem alguns punts des d'on tindrem molt bones vistes del paisatge. Valguen com a eixamples el mirador sobre el Barranc de Castro o el del Barranc de les Hortetes. Ambdós ens permeten elevar la mirada sobre el bosc que normalment ens tapa la visió llunyana. També des del Coll de Boix podem abastar amb la vista fins a la mar.

Les informacions sobre la Surera dels Cassalets i la Surera Partida provenen del llibre de Robert Arnau Roselló "Los Árboles monumentales: Castellón" editorial Prames.