266. Senderisme en tren (Canfranero): Peña Rueba per la VF Varella Portillo (pujada) i VF de la Mora (baixada) des de Riglos

LA TRAVESSA

L'any 2016 el Gobierno de Aragón va declarar Monument Natural la zona dels Mallos de Riglos, d'Agüero i de la Peña Rueba. Creava així un nou espai protegit de 188 ha. que reconeixia el valor paisatgístic i geomorfològic de la zona.

De les tres unitats geològiques que formen l'espai protegit, el Peña Rueba és el menys conegut tot i que un dels més espectaculars. Mirem des d'on el mirem l'envolten grans parets que donen un aspecte inaccessible a la muntanya. I una mica sí que és cert. L'accés al cim del Peña Rueba no presenta cap ruta fàcil. La més senzilla puja aquesta mola de conglomerat pel vessant oriental arribant al cim gràcies a algunes fàcils grimpades.

Les altres vies per accedir al cim suposen la utilització de material tècnic, o bé d'escalada, o bé de via ferrada. Aquesta proposta us portarà a pujar i baixar per cadascuna de les dues VF que actualment hi ha instal·lades als espadats de la muntanya, la VF de la Mora (K2) i la VF Varella Portillo (K3). Més avall, a l'apartat de dificultat en fem cinc cèntims de cadascuna.

Vam llegir en diferents ressenyes que era millor opció fer la VF Varella Portillo de pujada i la VF de la Mora de baixada. En primer lloc, perquè és millor fer la part més complicada de pujada que no de baixada i, segon, per tenir de cara les vistes sobre els Mallos. I hi estem d'acord. Pensem que és la alternativa més encertada per a fer front a l'ascens de la muntanya. Certament, arribar fins a l'inici de la primera VF es fa dur, en especial pel tram de tartera que hi ha a la part final, però un cop superada, tot és baixada.

La sortida la farem des de l'estació de Riglos, un baixador de la línia de tren que uneix Saragossa, Osca i Canfranc, més coneguda com el Canfranero. L'estació està mig abandonada i situada a 10 minuts a peu del poble, al qual no arribarem.

El recorregut entre l'estació i Murillo de Gállego pot arribar a fer-se ensopit, especialment a la tornada quan el cansament i la calor es fan notar.

Si es vol descansar o prendre alguna cosa abans d'agafar el tren, només es pot fer als bars que hi ha a la carretera de Murillo de Gállego o bé pujar fins a Riglos.


PUNTS D'INTERÈS

Els punts d'interès que anirem trobant d'acord amb el sentit de la ruta son:

- Riglos. Riglos és un dels nuclis del municipi d'As Penyas de Riglos, una població de 217 km2 amb 250 habitants dispersos en diferents nuclis, entre els quals hi ha Santa Maria de la Peña (on es troba l'ajuntament), La Peña, Triste, Yeste, Salinas de Jaca o Rasal, entre d'altres.

L'Itinerari no passa pel nucli urbà, que es troba a 800 m (+100 m desnivell) seguint el mateix GR-1 que ve de Murillo de Gállego.

- Passarel·la del riu Gállego. Pont sobre el riu que ofereix grans panoràmiques d'aquest amb el Peña Rueba al fons. Durant la primavera i l'estiu és una zona de desembarcament d'embarcacions de ràfting.

- Murillo de Gállego. Municipi de la província de Saragossa de 187 hab. (2021) situada al marge esquerra del riu. Conserva un petit nucli urbà d'interès. Destaca l'església de Sant Salvador, de planta quadrada i de la qual ressalten els tres absis semicirculars construïts sobre una triple cripta. A l'extrem nord de la població es troba l'església de la Vírgen de Liena, amb tombes antropomorfes a la seva paret oriental.

- Inici VF Varella Portillo. No cal arribar a la collada, sinó que uns 50 m per sota, i a la dreta, és on hi ha l'inici de la via ferrada. Vertical i molt ben equipada, amb esglaons i cadenes per tibar. Es fa una mica curta. El tram de cresta fins al Peña Rueba està equipat

- Cim del Peña Rueba. Muntanya inclosa íntegrament dins del municipi de Murillo de Gállego, i, per tant, pertany a la província de Saragossa. El cim és bicèfal. Els mapes topogràfics de l'IGN marquen la cota nord (1.176 m) un metre més alt que la sud (1.175 m), cim que tradicionalment coneixem per Peña Rueba.

- Inici VF . La via ferrada és també una camí de baixada pels escaladors. Poc vertical, bàsicament pendents equipats amb alguns trams de 3/4 verticals.

Punta Varella. A mitja baixada per la via ferrada no podem deixar de pujar al cim d'aquesta agulla (cable de seguretat). Del cim gaudirem d'extenses panoràmiques dels Mallos de Riglos i de la plana d'Osca.


DIFICULTAT

La travessa combina dues vies ferrades, la VF de la Mora i la VF Varela Portillo. Cadascuna d'elles puja per un vessant diferent de la muntanya i té característiques diferents. En resum, la VF de la Mora és més llarga però més fàcil, mentre que la VF Varela Portillo és més vertical però més curta.


- VF Varella Portillo (K3). Pujada. La ferrada està molt ben equipada amb grapes, cadenes i cable de vida. No té cap desplom, ni cap ràpel. La VF en sí és curta, acaba en assolir la cresta que dona accés al cim del Peña Rueba. La cresta està equipada a trams amb cable de vida. Cal estar atents al seu inici, situat a mà dreta 50 metres abans d'arribar a la collada.


- VF de la Mora (K2). Baixada. És la més coneguda i segurament concorreguda atès que és la via normal de baixada per molts escaladors després de fer una via per la cara sud. És també la més senzilla. Bàsicament pendents tombats esquitxats amb petits murs verticals. A mig camí hi ha la possibilitat que no hem de deixar de perdre de pujar al capdamunt d'una petit agulla amb un cable de seguretat instal·lat.


ELS MALLOS DE RIGLOS

Els Mallos de Riglos són unes formacions geològiques en forma d'esveltes agulles que recorden a les montserratines, amb parets verticals que superen els 200 m d'altura i que atrauen excursionistes i escaladors d'arreu del món. Formen part de la serra de Loarre, una serralada que s'estén entre la vall del riu Gállego i la serra de Gratal, al Prepirineu d'Osca. El pic més elevat és el Puchilibro o Puisilibro (Puixilibro en aragonès), un cim que s'alça fins als 1.595 m d'altura sobre l'interessant castell romànic de Loarre.

La formació geològica dels mallos va seguir un procés similar a la que va portar a la creació de les agulles de Montserrat. Antics rius provinents dels Pirineus van depositar a la vall de l'Ebre (antigament un mar interior) grans ventalls al·luvials provinents de la meteorització dipositant sediments que van assolir un gruix de fins a 300-350 metres de potència. Els còdols transportats pels rius, coneguts aquí com a 'bolos rigleros', són de grans dimensions en aquestes formacions, factor que assenyala que van recórrer poca distància des del punt d'origen fins al de sedimentació. Posteriorment, durant l'època Terciària (Eocè i Miocè), aquests sediments es van cimentar amb una matriu argilosa i calcària rogenca i es van convertir en una roca sedimentària.

Les capes de roques van ser elevades per una orogènia alpina encara activa que continuava elevant els Pirineus. Els plegament produïts durant l'aixecament van provocar fractures (diàclasis) que van ser determinants per a la formació final. Excessives fractures haurien provocat l'esfondrament dels dipòsits, mentre que poques fractures hauria provocat la formació de grans plataformes sedimentàries que no haurien permès la formació d'agulles. Finalment, la continua meteorització física provocada per l'aigua i la química per la dissolució del carbonat càlcic va acabar de modelar les formacions diferenciades que podem observar actualment.

Les de Riglos són les formacions més conegudes d'aquestes característiques. Però al llarg del Prepirineu aragonès també es poden observar altres de similars. Així, podem trobar fàcilment penya-segats de conglomerats amb el mateix origen geològic als veïns Mallos d'Agüero, a Vadiello (Guara), a Murillo de Gállego i al Salto del Roldán, a tocar de la capital.

Cada mallo té un nom propi, que o bé prové de cases tradicionals que hi havia a tocar, com les de Firé i Pisón, o bé de noms de persona relacionats amb el món de l'escalada.

Es distribueixen tradicionalment en tres grans grups:

1. 'Mallos grandes'. Són els més espectaculars, estan situats just sobre el poble de Riglos i són els que assoleixen les verticalitats més altes.

• Firé 952 m. Situat més a llevant de tots, està coronat per diferents puntes que porten els noms d'alguns dels primers escaladors de l'agulla.
• Pisón 932 m. L'esperó nord, amb 275 m, és el 'mallo' amb més verticalitat.
• El Puro: 740 m. Curiosa formació que arrenca a mitja alçada del Pisón.
• El Castilla/de los castellanos. Fa referència a l'origen dels primers oberturistes.
• Bentuso 1.018 m. El més alt. Accessible sense gaires dificultats des del vessant nord.
• Volaos
• Cuchillo 892 m
• Frechín 911 m
• La Visera. Es diu que els 60 m de desplom total comptats des de la base és el més gran de l'estat. Molt utilitzat com a punt de salt base.
• Del Agua 944 m

2. 'Mallos chicos':

• Colorado 963 m. Pel color rogenc de la seva cara nord.
• Chichín 918 m. En record de José Enrique Herrera
• Herrera 951 m

3. 'Os Fils'. El nom prové de l'aragonès, que com en català, significa 'fils'. Fa referència a la clara estratificació en sentit horitzontal, en forma de fils o làmines, que formen les capes sedimentàries.

• Paredón de los Buitres. També anomenat Mallo Arcaz. Just davant del Mirador de los Buitres.
• Os Fils. Muntanya per on puja la VF Cubilillos os Fils (K2/K3)
• Peña Don Justo. Entre les seves parets hi ha un camí equipat (K1) utilitzat usualment com a camí de baixada de la via ferrada, però que paisatgísticament és tant o més interessant que el de la VF.


EL CANFRANERO

El primer ferrocarril de la península Ibèrica va unir les ciutats de Barcelona i de Mataró l'any 1848. Ràpidament, van anar sorgint idees i projectes a fi de connectar els estats espanyol i francès amb aquest modern mitjà de transport. No va ser fins a l'any 1864 quan s'inaugurava la primera connexió ferroviària entre ambdós estats, la que va unir Irun i Hendaia. La segona va ser la que va unir Portbou i Cervera de la Marenda l'any 1878. Totes dues connexions estan situades als dos extrems dels Pirineus, els punts geogràfics més fàcils de travessar.

El debat per connectar ambdós països creuant els Pirineus pel centre va ser sobre la taula des de ben aviat. Els governs d'ambdós estats van crear una Comissió mixta que durant diversos anys va estar valorant més d'una desena de possibles recorreguts per a un ferrocarril transpirinenc. Finalment, en el Conveni dels Ferrocarrils Transpirinencs signat a París el 1904, es va arribar a l'acord per a la construcció de només tres línies transfrontereres:

1. L'Occidental: Saragossa - Zuera - Canfranc - Auloron (En servei entre 1928-1970).
2. La Central: Lleida - La Pobla de Segur - Sent Gironç (Sense connexió internacional).
3. L'Oriental: Ripoll - Puigcerdà - Ax les Termes (Arriba a la Tor de Querol el 1927. Encara en servei).

L'any 1853 l'empresari i polític aragonès Juan Bruil ja va presentar un esbós sobre la idea travessar els Pirineus per Canfranc. Però qui és considerat com un dels primers promotors de la línia va ser Narcís Hereu i Matas (1837-1904), un metge gironí establert als Estats Units que va fer fortuna durant la Guerra Civil americana (1861-1865). De tornada va invertir tot el seu patrimoni en el projecte del tren a Canfranc, empresa que va gestionar des de les seves residències de París i Madrid. Finalment arruïnat, va tornar als EUA.

La construcció de la línia es va estendre des del 1882, any en què el rei Alfons XII va inaugurar les obres, fins al 1928, any en què el seu fill Alfons XIII va ser l'encarregat d'inaugurar finalment la línia. Té una longitud total de 218 km, és d'amplada ibèrica (1.668 mm) i mai ha estat electrificada. El tram entre Jaca i Canfranc és on la línia assoleix el màxim pendent, on les inclinacions arriben a assolir el 20 ‰.

El ferrocarril transfronterer de Canfranc va estar en funcionament entre els anys 1928 i 1970. Un accident al vessant francès va malmetre les infraestructures, i des de llavors, cap més tren ha travessat la frontera a través del túnel de Somport.


1853 - Juan Bruil, polític aragonès, presenta un primer projecte per unir Saragossa i Pau amb ferrocarril a través de Canfranc.
1861 - Arribada del ferrocarril a Saragossa (línia Barcelona-Lleida-Saragossa).
1864 (12 set.) - Arribada del ferrocarril a Osca.
1882 - Alfons XII inaugura les obres del 'Canfranero'.
1893 - Inauguració del tram Osca-Jaca.
1915 (10 set.) - Es donen per acabades les obres del túnel de Somport (7.874 m).
1922 - Inauguració del tram Jaca-Canfranc.
1925 - Finalització obres de l'estació internacional de Canfranc
1928 (18 juliol) - Inauguració de l'estació de Canfranc per Alfons XIII i entrada en servei de la connexió internacional.
1929 (15 febr.) - Inauguració de la variant Zuera-Turuña. Estalvi de prop de 40 km.
1945-1949 - Tancament de fronteres i de la connexió internacional per evitar l'ingrés als maquis dels republicans exiliats.
1970 (27 març) - Accident ferroviari al Pont d'Estanguet (França). La línia queda clausurada.
2003 (7 maig) - l'AVE arriba a Saragossa.
2003 (23 des. ) - L'AVE arriba a Osca (Tardienta).
2021 (17 abr.) - Inauguració de la nova estació terminal d'Adif a Canfranc.


El túnel de Somport va ser l'obra clau per a la interconnexió de les línies d'ambdós vessants de la frontera. Es va construir entre els anys 1908-1915 i al seu interior hi ha el punt més elevat de tota la línia, una cota situada a 1.212 m. Té una longitud de 7.874 m i va ser el més llarg de l'estat fins al 2007 quan es va inaugurar el túnel de Guadarrama (28, 7 km). L'entrada espanyola se situa al poble de Canfranc, a 1.195 msnm, i la francesa, a 1.075 msnm a la colònia ferroviària de Les Forges d'Abel, creada a partir de la construcció de la línia i del túnel. De total de la seva longitud, 4.714 m són al costat espanyol i 3.160 al costat francès.

Un altre túnel, millor dit, conjunt de túnels d'interès és el que hi ha entre les estacions de Castiello de Jaca i Villanúa. Després de Castiello la línia empren un trajecte en forma de "S" helicoidal a fi de guanyar la màxima alçada possible sense comprometre la tracció. En direcció a Canfranc aquesta infraestructura està formada pel túnel 6 (822 m) i el túnel 7 (236 m). Després el tren creua l'impressionant viaducte de 'San Juan' un pont en corba de 357 m format per 28 arcs. Finalment, el túnel 8 tanca el cercle. El 'Canfranero' ha guanyat aproximadament 80 m de desnivell gràcies a aquest complicat conjunt d'obres d'enginyeria.

Com a curiositat final voldríem esmentar que les galeries buides del túnel acullen el Laboratori Subterrani de Canfranc , on aprofita les especials condicions d'aïllament per a desenvolupar diferents experiments relacionats amb la física de partícules. Entre d'altres, tenen en marxa els experiments NEXT de recerca de neutrins i l'ANAIS, que intenta esbrinar l'origen de la matèria fosca.


ELS TRENS

- ESTACIÓ DE SORTIDA/ARRIBADA: Riglos (Renfe). Baixador apartada del nucli urbà i de parada facultativa. Això implica el tren no s'hi atura si no avisem. Per tant, dalt del tren, hem de fer saber a l'interventor l'estació a la que volem baixar. Quan estiguem esperant un tren en una parada facultativa, haurem de fer un avís ben visible al conductor perquè pari i ens reculli. Als horaris de Renfe apareix una (F) per indicar aquest tipus d'estacions.

A l'estació trobareu una caseta ferroviària i un petit refugi on protegir-se de les inclemències meteorològiques. Per anar al poble cal seguir la pista cimentada en pujada, una caminada que ens prendrà un quart d'hora seguint en tot moment el GR-1.

Cal no confondre les estacions de Riglos i Riglos-Concilio, aquesta segona un baixador on actualment els trens no s'hi aturen.

Podeu consultar tots els horaris a:

- Renfe

Els caps de setmana, a principis de 2022 eren:

Saragossa-Osca-Riglos:
06:57 - 07:55 - 08:49
15:53 - 16:50 - 17:45

Riglos-Osca-Saragossa:
10:36 - 11:33 - 12:29
19:36 - 20:32 - 21:33


L'any 2017 Aragón TV va produir un documental Slow TV amb les imatges a temps real de tot el recorregut.

Trobareu el pas del tren per les següents estacions als minuts:

- Osca: 1h09
- Ayerbe: 1h49
- Riglos: 2h03
- La Peña: 2h13
- Anzáñigo: 2h19:45
- Caldearenas: 2h32:25
- Sabiñánigo: 2h54
- Jaca: 3h10
- Castiello Pueblo: 3h18
- Castiello: 3h22
- Villanúa: 3h33
- Canfranc: 3h44