Treparriscos 2010

VII Treparriscos

Sabiñánigo, 19 de juny de 2010
Distància: 81 km
IBP: 130

La Treparriscos és una cursa popular que se celebra el mateix dia que la arxiconeguda Quebrantahuesos, amb un recorregut de 81 kms molt més assequible que el de la QH.

A les 7:30 del matí l’ambient és fenomenal, moment en el qual prenen la sortida els prop de 8000 ciclistes de la Quebrantahuesos, mentre que als 1500 que correm la Treparriscos ens toca esperar a que hagi sortit tothom. Un cop tots els “quebrantas” han marxat ens dirigim poc a poc cap a la línia de sortida fins on ens hi podem acostar i esperem a que soni el petard que anuncia l’inici de la cursa.

En els primers 7 kms ja tenim dos fortes pujades que serviran per agafar una bona escalfada de cames i anar prenent consciència del que ens espera més endavant. La resta fins a Biescas no té més dificultat i es converteix en un passeig, tot i que es tracta d’una carretera secundària estreta i l’asfalt no és gaire bo. En aquest tram vam veure molta gent reparant punxades però per sort a nosaltres això no ens va passar. Un cop superats aquests 20 primers quilòmetres ens parem a l’avituallament de Biescas.

Els següents 5 quilòmetres fins al Alto de Búbal potser siguin els més durs de la ruta, amb alguna rampa del 10%. El tram següent fins a Escarrilla és planer, però un cop arribem al poble la carretera torna a pujar i la organització de la cursa ens fa desviar cap a una carretera secundària per tal de no passar per un túnel. Aquest tram potser sigui el més maco de la cursa, amb penyasegats a la banda dreta i una pujada fins a la presa del llac de Lanuza. Un cop superat aquest tram arribem plàcidament a Sallent de Gállego on ens espera el segon avituallament i un membre de la organització que demana a crits que no ens parem al mig de la carretera. Al costat del avituallament també hi havia una carpa on poder reparar les bicicletes a tot aquell que li fes falta.

En aquest punt el temps ja estava molt encapotat i feia fred i començaven a caure les primeres gotes de pluja, o sigui que després de menjar i beure una mica ens enfundem els manguitos i ens disposem a encarar els últims 4 kms fins a la estació de Formigal. Després d’unes quantes corbes de ferradura i d’haver mostrat el meu millor perfil als fotògrafs de la cursa arribem dalt de tot jo i en Moisès, que després del avituallament l'havia deixat enrere però que a l’últim moment aconsegueix atrapar-me. Qui l’ha vist i qui el veu, al Moisès, que feia 3 setmanes treia el fetge a la primera rampeta i ara ja el tenim escalant muntanyes al més pur estil Contador.

Dalt de tot el temps empitjora bastant i un agent ens informa que els de la QH porten molt de retard degut al mal temps, que estan tenint molta pluja, fred i fins i tot aiguaneu... i automàticament pensem en tres companys que tenim fent la cursa i ens preguntem com els estarà anant.

Però per nosaltres és hora de girar cua i tornar cap a Sabiñánigo, o sigui que ens posem els paravents i ens llancem a la baixada però amb precaució, que amb la carretera molla no és qüestió de fer ximpleries. Un cop passat Escarrilla el temps ja torna a ser bo, i la màxima velocitat l’aconseguim tot baixant del Alto de Búbal, amb puntes de 71km/h en el meu cas i de 78km/h en el cas d’en Joan, alias “Samuel Sánchez”. Una caiguda a aquestes velocitats i t’han de venir a recollir amb pala i escombra...

Després de la baixada forta en “Samu” i jo ens posem a tirar fort fent relleus i anem arrancant les pegatines a tots els ciclistes que ens anem trobant. Van ser uns 10 kms d’anar a tota llet i que vam gaudir com camells... però vam acabar bastant petats, tot s’ha de dir.

Arribem finalment a Sabiñánigo i parem els rellotges: 81 kms i 4h 11m en total. Que per cert, no entenc quina mania té la organització de publicitar a tot arreu que la Treparriscos són 90 kms...

Al cap d’uns 5 minuts arriba en Moisès i ens dirigim a una megacarpa que l’organització ha muntat per poder-hi dinar, però primer deixem les bicicletes en un pàrquing especial habilitat a tal efecte, on et donen un número i pots deixar la bicicleta amb tota tranquilitat. Dinem a cor que vols tot el que ens ve de gust (diria que mai en ma vida havia menjat tants Conguitos), i al cap d’una estona anem a buscar la medalla de record i el diploma, on hi consta el nom, el temps que hem fet i la mitjana de velocitat.

En definitiva: una cursa molt recomanable, una organització excel.lent i un ambient fantàstic de ciclisme que val la pena de viure.