Serralada Cantàbrica | Etapa 13

Començo la jornada ben d’hora, tal i com m’agrada. Després d’esmorzar i amb tot preparat, surto al carrer i descobreixo que fa un fred encara més viu que el dia anterior. Durant la nit he decidit fer cas al ciclista que em vaig trobar el dia anterior pujant a Pandetrave i canvio la ruta que tenia planificada per aquesta jornada amb l’objectiu de reduir en gairebé 1.000 m positius acumulats. Per tant, a la rotonda entre Ojedo i Potes agafo la carretera cap el port de Piedrasluengas, que té més de 25 km de pujada però amb un pendent mig relativament suau (al voltant del 4 %).
El sol només il·lumina les cotes més altes de les muntanyes i, tot i anar pujant i anar amb manguitos i jaqueta, estic gelat. Fins que no puc més i paro a posar-me els camals. El termòmetre marca 5 °C, com si estigués en ple hivern, i ja no tinc més roba d’abric... En aquestes condicions, reprenc la marxa lentament per tal de no trencar a suar i empitjorar encara més la sensació de fred i amb l’esperança que el sol m’acariciï aviat.
Aquest port és molt maco de fer en bicicleta ja que és molt llarg, però no té rampes dures, i les visuals sobre el paisatge van canviant constantment. Gràcies a això, intento distreure el cap per no pensar en la gelor que m’envaeix.
Dalt del port hi ha un mirador amb unes vistes magnífiques dels imponents Picos de Europa. M’hi aturo i em prenc el meu temps per acomiadar-me’n. Després de tants dies de voltar-los, els deixaré enrere i passaran a ser un magnífic record.
De passada, també m’acomiado de Cantàbria ja que la carretera torna a endinsar-se momentàniament per territori de Castella i Lleó. I per cert, novament quedo sorprès amb la vellesa lleonesa, potser la gran sorpresa (per inesperada) de la ruta per la Serralada Cantàbrica.
A falta d’uns 65 km per acabar l’etapa començo a tenir males sensacions i m’adono que el dia se’m farà llarg. A Cervera de Pisuerga paro a fer un mos però l’estómac no m’admet el menjar.
Reprenc la marxa direcció Aguilar de Campoo i, tot i no tenir les cames fatigades muscularment, em quedo sense forces per pedalar: les rectes se’m fan eternes; em falten pinyons per afrontar qualsevol petit desnivell; el sol radiant no m’escalfa gens; i l’estómac refusa qualsevol cosa que intento menjar. A Aguilar de Campoo busco una farmàcia però sé que el mal ja està fet i em mentalitzo per afrontar els darrers 30 km de l’etapa que seran per l’antiga carretera nacional. Aquest darrer tram de la jornada es converteix en una autèntica agonia.
Quan vaig arribar a Reinosa, tot i la recança per no haver pogut veure el naixement del riu Ebre com a conseqüència del canvi de ruta, vaig sentir-me agraït per haver pres la decisió de canviar-la per un recorregut d’emergència menys exigent ja que, en les condicions en què em trobava, no crec que hagués sigut capaç d’acabar l’etapa que tenia pensat fer en un principi. Aquest dia no vaig ser capaç de dinar, ni de sopar res. El cos ho refusava. I l’endemà tampoc vaig ser capaç d’esmorzar. De fet, quan vaig pujar a l’habitació em vaig ficar al llit i, tot i estar tapat amb manta i cobrellit, no parava de tremolar de fred. En aquestes condicions, després de 24 h sense ingerir aliments sòlids, prenc la decisió de neutralitzar les dues següents etapes i vaig en tren fins a Santander, en bus fins a Bilbao i de nou en tren fins a Orduña, ja en territori basc.