Marmotte Granfondo Pyrénées 2018

La sortida és a les 7:30 a Argelès-Gazost, al centre de la població. Nosaltres hem fet nit a Pierrefitte Nestalas, amb tota la intenció, per poder fer uns 5 quilòmetres de baixada fins la sortida, i després, quan acabem la cursa, també tinguem baixada.
Arribem a la sortida uns 20 minuts abans i quedem col·locats cap a la meitat dels participants, que deuen ser uns 1.700. Puntualment es dóna la sortida i comencem a pedalar, la carretera pica amunt 20 quilòmetres per arribar a Luz-Saint-Sauveur. Aquest és un dels pitjors moments de la cursa, doncs anem molt agrupats i algun “kamikaze” vol avançar posicions al preu que sigui, maniobres totalment sense sentit en una cursa tant llarga on hi ha mil moments per avançar. Molts d’aquests els atrapem a la primera rampeta abans de començar el primer port.
Arribem a Luz-Saint-Sauveur per encarar el primer dels 5 ports que farem, en aquest cas ni més ni menys que el mític Tourmalet. Només sentir el nom, ja fa respecte. A les primeres rampes el grup ja queda estirat gairebé en fila. Ens avancen alguns ciclistes que van més forts, i n’avancem a d’altres que es deuen reservar més que nosaltres. En David, a les primeres rampes, abans de Barèges, s’enfada amb en Martí A. i amb mi perquè diu que ens ho estem agafant amb molta patxorra. Ens diu que ell ens coneix com pedalem i que ens estem rient d’ell; això no és veritat, només que ell és tant superior i competitiu que no pot evitar avançar i avançar a gent... fins i tot li comento a en Martí A. que si troba un ganivet al mig de la carretera és el que li ha caigut d’entre les dents a en David. Finalment, a l’alçada de Barèges en David recapacita i disminueix el ritme per pujar tots 3 junts; nosaltres dos en aquell moment ja hem fet petar la xerrada de tot el què ens envolta, la majestuosa vall, el desviament per la Via Fignon, l’observatori del Pic du Midi, les pendents dels telecadires que passem, els ramats de vaques... en David definitivament es posa malalt del nostre cicloturisme, ell té aquell gen competitiu innat i es fereix amb mi. Tot i això, agafem un bon ritme i avancem molts més ciclistes que no pas ens n’avancen. Ens aturem a dalt a l’avituallament a omplir el bidó i picar un tros de plàtan i fruits secs. Comencem a baixar per la banda de la Mongie i és potser el segon moment (després de la sortida) pitjor del dia. La carretera fa molta pendent i està mig mullada de la humitat de la nit, i els estrangers baixen com autèntiques bales avançant-nos per la dreta, l’esquerra, per sobre i per sota; sembla la guerra. Passem per sota les famoses "galeries" de la Mongie i quan entrem a la zona més boscosa, la carretera encara està més mullada, i encara baixen més ràpid que mai. Per fi arribem a Santa Maria de Campan i encarem un enllaç que pica una mica amunt abans de començar el 2n port del dia (l’Hourquette d’Ancizan). En aquest tram d’enllaç hem avançat a tots els que ens han avançat com posseïts a la baixada. Comencem a pujar l’Horquette, un port preciós, es nota que molt poc transitat, s’inicia a una vall on tots comentem la bellesa del paisatge. Cadascú de nosaltres busca el seu ritme. Fem els primer tram junts i després, en David se’n va a buscar grups que veu més avançats, jo no li segueixo el joc perquè el dia pinta molt llarg i ho acabaria pagant, en Martí A també es distancia de mi, ell està molt per sobre meu, però el vaig seguint a vista tot el port. Arribem a dalt i ténen, com sempre la generositat d’esperar-me, aquest cop no m’han hagut d’esperar massa, un minut a tot estirar. Baixem junts i gaudim molt de la baixada, és espectacular, carretera virada, rugosa que la bici notes que s’agafa i no llisca, i un paisatge que ens enamora. De seguida, ja encarem el 3r port del dia, el Col d’Aspin, ells dos encara porten tots els cartutxos, no n’han gastat cap, són 12 quilòmetres, i potser el port més suau del dia, amb molts trams al 6% i 7% que no són durs pels que ens agraden les pujades. A partir del quilòmetre 2 em despenjo dels dos cracks i els hi dic que no m’esperin. Havia pensat en agafar un ritme còmode però no el trobo, no sé què em passa però em va avançant força gent i quedo una mica desmoralitzat, crec que tot ha estat per les expectatives, doncs creia que aquest port el faria bé i ràpid però tot i ser el de rampes més suaus és el que em costa més. (La gent m’avança i avança... i em vénen paranoies al cap, que què hi faig allà, que vaig massa abrigat, que tinc mal de panxa, que no he fet entrenaments de tirades llargues, que m’estic quedant sense isotònic, i que sobretot a dalt pensar en omplir bidons,... estic per tot menys pel què toca, que és agafar un ritme adequat). Finalment arribo a dalt amb la sensació d’haver fet una pujada lamentable. M’emprenyo una altra vegada quan veig que en David i en Martí A, ha tingut la paciència d’esperar-me, deu haver estat una espera eterna, pobres. Just a dalt ens trobem en Rocko que venia fumant darrera meu, i ens fa il·lusió trobar-nos allà (m'agrada veure al seu dorsal que hagi tatxat la bandera d'un país que no és el seu). Li diem que vingui amb nosaltres, però ell i en Jordi diuen que esperaran allà fins que reagrupin la seva grupeta.
Baixem el col d’Aspin, un baixada curteta, i de seguida a som a Santa Maria de Campan per pujar per segona vegada del dia el Tourmalet; com diu en Martí A., tant lletja que és la zona de la Mongie, i tantes ganes de veure-ho ben aviat. Pujo 5 quilòmetres amb els cracks i faig els últims 12 tot solet. Agafo el meu ritme, sense apretar per no rebentar i una mica preocupat pel què m’havia passat a la pujada anterior. En aquest cas, tot i que el port és més dur i llarg que el d’Aspin em noto que vaig molt millor, hi ha qui m’avança , però jo també avanço a gent, ja començo a reconèixer els culottes dels que m’han avançat al coll anterior, només arribar a les galeries prèvies a la Mongie, ja veig els primers ciclistes baixant de la bici, i penso en el què encara els hi queda, pobres. Passo la Mongie i encaro els darrers 4 quilòmetres prou content i motivat; a dalt em torno a trobar als dos fenòmens que m’esperen una altra vegada, però crec que no m’han esperat tanta estona com en el col d’Aspin.
Baixem el Tourmalet més relaxats que la vegada anterior, la carretera seca i sense ningú que ens avanci, el grup ja ha quedat tant esponjat que ningú ens molesta a la baixada. Arribem a Luz-Saint-Sauveur i aquesta vegada girem a l’esquerra per anar a Luz Ardiden, el final d’etapa. Fa gràcia i motiva veure que hi ha gent que ens aplaudeix al nostre pas; la pujada de Luz Ardiden al ser la última no l’havia mirat, ni sabia els quilòmetres, ni pendents mitjanes, ni si havien trams de decans o zones de pendents màximes,... jo sabia que si arribava a peu de port pujaria a dalt encara que fos caminant, però un cop ja començat el port veig el rètol que diu que falten 13 quilòmetres per arribar a dalt, i penso que no calia, que amb 10 ja m’hi hauria conformat. El port és dur, amb rampes del 12% i al mig del port, del 4 al 10 amb mitja del 8 i 9 %. Cap allà el quilòmetre 3 , quan encara en falten 10 per arribar m’acomiado d’en Martí A i en David, que jo pujaré al meu ritme, que això és llarg i que és un “Hors Catégory” i ja que estan frescos d’esperar-me tot el dia que s’expremin una mica en el darrer port. Els últims 4 quilòmetres visualment són demolidors, surts de zona boscosa a una cota 1300 metres i comença una zona pelada amb corbes de ferradura fins a dalt l’estació d’esquí a cota 1700. Es veu l’arc d’arribada a dalt i sembla que no hi hagis d’arribar mai. Els punts quilomètrics no passen, i fa la sensació que algú els allunya més d’un quilòmetre. Els últims 3 quilòmetres, tot i estar fet un cromo, vaig avançant altres ciclistes i moralment em transmet bones sensacions; a l’últim quilòmetre em trobo en David que no vol entrar abans que jo, i a dalt , com sempre, m’espera en Martí A que ha arribat 6 minuts abans.
He consultat les classificacions, i he tardat 08:52:00, quedant a la posició 377 de la general. Ni bé ni malament, la meva pretensió era acabar. Segur que si al Col d’Aspin no hagués penalitzat tant, hauria pogut arribar més d’hora, tot i que en una cursa tant llarga sempre hi ha moments de tot, però també hem volgut parar l'estona necessària a tots els avituallaments per prevenir mals majors, i com diu en David, on no hi arriben les cames, cal tirar de cap. El sòl fet d’acabar una cursa així omple de satisfacció (suposo que ens deu passar a tots ) ja que és un repte que et planteges i saps que et suposarà un sacrifici; intentes mantenir una mica d’ordre en el menjar, i el descans, busques hores d’entrenament on la majoria de vegades qui hi perd és la família, i sempre tens aquella inquietud de com respondràs el dia D.
Un cap de setmana inoblidable, gaudint de l'amistat de dues persones generoses , sense ells jo ni em plantejaria un repte com aquest, són els que m'enganyen dient que m'apunti a aquestes "bogeries". Hem fet l'esport que ens agrada, en una zona espectacular i mítica per practicar el ciclisme i segur que perdudarà per sempre en el nostre record.