Etapa 9/14 Route des cols (transpirinenca vessant francès)

Dades segons el meu dispositiu Garmin:
137,79 km
2.022 m+
‘Cols’:
Col de Ispeguy (672 m)
Col de Otxondo (602 m)
Col de Saint-Ignace (169 m)
Jaizkibel (455 m)

eBook (ESP): https://www.amazon.es/Bikepacking-por-Pirineo-franc%C3%A9s-Transpirenaica-ebook/dp/B085QNRWDX

Sembla mentida, però comença el darrer dia de la Route des Cols. A priori, no he de superar un desnivell elevat, però serà l’etapa més llarga de totes i em fa respecte que la fatiga em passi factura.
Els primers kilòmetres són plans i passo per pobles molt pintorescs com Saint-Jean-Pied-de-Port o com Baigorri. A la sortida d’aquesta vila començo la pujada al primer del dia, el Col d’Ispeguy.
Aquest ‘col’ és força pedalable, amb 8 km de longitud i un pendent mig del 6 %. Des de les cotes baixes ja es pot veure el col. La carretera es va enfilant pel vessant de la muntanya. A dalt bufa molt de vent, però així que baixo una mica de cota aquest desapareix.
La baixada és molt maca, per una carretera estreta i molt revirada, a estones sota un dens bosc. Al final de la baixada hi ha el poble d’Erratzu, que té un encant especial i, quan el deixo enrere, de seguida arribo a la nacional N-121B, a través de la qual arribo al Col d’Otxondo.
Aquest port encara és més suau que el d’Ispeguy, amb uns 5 km de pujada i un pendent mig del 5 %. A més, la carretera és una carretera nacional, és a dir, que és ampla i poc revirada. Afortunadament, trobo que hi ha poc trànsit per tractar-se d’una nacional. Això sí, a la baixada em trobo amb un asfalt molt deteriorat, amb nombrosos pedaços mal fets que fan botar la bicicleta d’una manera molt molesta.
A mesura que m’aproximo a la costa noto un increment del trànsit, quan de sobte em trobo un rètol que anuncia que estic pujant un darrer port: el Col de Saint-Ignace. Aquest ‘col’ és testimonial, amb tot just 3 km al 4 % de mitja, però s’han de fer tots, així que cap amunt!
Passat aquest darrer ‘col’ el terreny és completament pla, molt rodador, i em trobo amb força ciclistes de cap de setmana, així que desitjo que em passi alguna grupeta on m’hi pugui enganxar a roda per avançar ràpid aquests kilòmetres. Malauradament, no coincideixo amb cap que vagi en el mateix sentit que jo, així que em toca a mi fer tota la feina ...
I finalment, arribo a Saint-Jean-de-Luz, on veig l’oceà Atlàntic per primer cop. Tot i el xoc que em suposa l’escenari que em trobo (un poble totalment turístic, amb molt de trànsit i molta gent a la platja), la sensació de felicitat que tinc per haver acomplert la Route des cols m’aïlla de la multitud i suavitza el contrast entre els poblets i paisatges que he passat la darrera setmana i l’activitat turística de la costa.
Sense aturar-me, continuo cap a Hendaye, que és el punt final (o d’inici) oficial de la Route ds Cols, però tampoc m’aturo perquè tinc una habitació reservada a Donostia.
Quan arribo a Hondarribia paro a menjar i a carregar el GPS i, ara sí, afronto els darrers km del dia i de la meva Route des Cols. Tot i que podria haver arribat a Donostia per una carretera interior plana (però amb més trànsit, això sí), decideixo arribar-hi pujant a Jaizkibel, que no és precisament pla ... Tot i no ser una pujada d’alt nivell, fa dos dies que no m’estic recuperant completament dels esforços del dia anterior i això vol dir que es va acumulant la fatiga i cada cop cost més pujar. En els trams amb pendent del 10 % o superior realment pateixo però aconsegueixo arribar d’una tirada a dalt, novament enmig de la boira que ha aparegut del no res i ha entrat des del mar.
I ara sí, tot baixada! Ja he completat totes les pujades de la primera part del viatge! Així que tiro cap a baix fins a Lezo i, des d’aquesta població, ja només queden els darrers 8 km que seran plans. Això sí, me’ls prenc com una mini contrarellotge perquè el GPS torna a tenir la bateria al mínim i no tinc ganes de perdrem en una ciutat com Donostia, i perquè tinc reservada una habitació per AirBnB i la propietària em va demanar que arribés puntual a les 16 h per donar-me les claus, i no em vull quedar al carrer ...
Un cop a l’habitació em deixo caure al llit i mentalment repasso alguns dels moments que durant els darrers vuit dies m’han proporcionat més felicitat de la que em podia imaginar.