Etapa 8/14 Route des cols (transpirinenca vessant francès)

Dades segons el meu dispositiu Garmin:
108,87 km
2.402 m+
‘Cols’:
Col de Marie Blanque (1.035 m)
Col de Ichere (674 m)
Col de Bagargi (1.327 m)
Col de Burdincurucheta (1.135 m)

eBook (ESP): https://www.amazon.es/Bikepacking-por-Pirineo-franc%C3%A9s-Transpirenaica-ebook/dp/B085QNRWDX

Em llevo ben d’hora per afrontar un nou dia de bicicleta pel Pirineu francès. Esmorzo i començo a pedalar. Els pendents més forts del Marie Blanque són els que ja vaig fer el dia anterior, així que el dia comença molt plàcid. Abans de coronar el Marie Blanque es fa el Col de Porteigt, que dona pas al Plateau de Benou. El paisatge és preciós i la llum de primera hora, amb un sol pletòric després de dos dies sense veure’l, encara li dona més encant.
Gairebé sense adonar-me arribo al Col de Marie Blanque. Quan començo el descens per l’altra vessant entenc perquè és tan temut pels participants de la marxa Quebrantahuesos, i és que el desnivell és molt elevat. Sort que el faig de baixada ...
Un cop a Escot, vaig a buscar la carretera nacional N134 fins el desviament del Col d’Ichere, el segon del dia. Aquest ‘col’ és curt i acaba amb un lleuger descens en els metres finals, però les primeres rampes agafen fort la bicicleta.
Després del descens del Col d’Ichere, el terreny és relativament pla fins a pocs kilòmetres del poble de Larrau.
La pujada al poble de Larrau són uns 3 km amb un pendent mig del 9 %, és a dir, un pendent molt elevat i constant. Tot i ser molt curta, acuso l’esforç del dia anterior, on vaig encadenar Tourmalet, Soulor, Aubisque i els primers kilòmetres del Marie Blanque, i realment pateixo molt. A més, brilla un sol que em fa suar com fa temps que no suava sobre la bici.
Un cop a Larrau m’aturo per comprar un entrepà que decideixo menjar un cop hagi fet la següent pujada del dia, de la qual en desconec les característiques i la duresa. Així que torno a pujar a la bici i deixo enrere Larrau a través d’un curt descens que em porta als peus del Col de Bagargi.
El Col de Bagargi comença amb un pendent suau però de seguida comprovo dues coses. Una, és que el desnivell mig de cada kilòmetre que indiquen els rètols al costat de l’asfalt són enganyosos perquè els primers kilòmetres s’assemblen més a una escala que a una rampa, és a dir, hi ha trams concentrats amb un pendent molt elevat (de fins el 13 % i 14 %) i després hi ha trams molt més plans, donant com a resultat un pendent mig del kilòmetre relativament baix. I la segona cosa que comprovo és que no vaig gens fi ja que en els trams on el pendent supera el 10 %, em falten forces per empènyer la bici cap a dalt.
Afortunadament el paisatge és preciós, així que m’aturo per fer fotos i per recuperar l’alè. Però quan torno a pedalar entro en els 4 darrers kilòmetres d’ascensió i aquests són els més durs del col. Concretament hi ha tres kilòmetres seguits amb un pendent mig del 13 %, 12,5 % i 12 %. Això és el que diuen els rètols que em vaig trobant, però la realitat és que durant aquests 3 km, cada cop que mirava la pantalla del Garmin veia que els pendents eren del 14 % o del 16 % continus. L’enorme duresa d’aquests km i la fatiga que acumulo dels esforços dels dies anteriors es combinen i exploto completament. Sóc incapaç d’afrontar les rampes en línia recta, assegut o dret sobre la bici, així que recorro al recurs d’anar fent ziga-zagues per tot l’ample de la calçada, utilitzant tots dos carrils (aprofitant que pràcticament no hi ha circulació de cotxes). Són, sens dubte, els moments més crítics que afronto en tota la travessa fins al punt que només em concentro en cada pedalada, prescindint del que em queda per coronar. Afortunadament, arribo al rètol de l’últim km i puc llegir que el desnivell disminueix significativament. Això em carrega d’energia i, passades les darreres rampes salvatges, m’aturo per gaudir de la victòria i del paisatge.
Sens dubte, quan corono Bagargi, sé que em quedarà marcat a la memòria com un dels ports més durs que mai he pujat. Potser no és tant la duresa com la fatiga que portava, però el fet és que poques vegades he patit tant sobre la bici com el que vaig patir pujant aquest ‘col’.
El descens de Bagargi és relativament curt (menys de 6 km) i, sense saber-ho, em trobo pujant un altre ‘col’, el de Burdincurucheta. Aquesta pujada és curta (2 km) i moderada (6 % de pendent mig), però a aquestes alçades qualsevol rampeta ja em sembla una paret.
A Burdincurucheta s’obren unes vistes impressionants. A més, hi ha tot un grup de voltors volant sobre els cims més alts que fa goig de veure.
La baixada de Burdincurucheta és molt pronunciada, em dona la sensació de què la pujada per aquesta vessant ha de ser molt severa. I, efectivament, segons els segments de Strava, són més de 8 km amb un pendent mig del 9 % ...
Afortunadament, de baixada és un passeig, amb una carretera molt maca que en moltes ocasions ofereixen una vista oberta sobre la plana situada uns 1.000 m més avall.
Així culmino un nou dia de bici i arribo a Lecumberry, on tinc reservada una habitació a l’hostal Fronton i on em prenc la tarda per reposar abans afrontar el darrer dia de pedalada pel Pirineu que em portarà fins a l’Atlàntic. Però això serà l’endemà.