Arenys de Munt - Roma en 8 etapes. 7a Pistoia - Fabro

Ens despertem com cada dia per pujar a la bici a les 7, mica en mica anem tolerant una mica els retards perquè també veiem que el fet de no ser extremadament puntuals a la sortida no ens fa arribar tard al destí. Sempre arribem a una hora prou digne a l’arribada que ens permet passar una tarda al punt de destí amb certa tranquil·litat.
Avui ens despertem a Pistoia, una ciutat que desconeixia i que m’ha sorprès moltíssim . La nit anterior vam sopar a la fresca, que traduït del dialecte d’Arenys de Munt al català vol dir que vam sopar a la terrassa d’un restaurant. En una plaça on hi havia terrasses d’altres restaurants. Vam fer un pizza i per tirar avall el sopar vam anar a estrirar les cames passejant pel casc antic amb una catedral i edificis històrics que ens van sorpendre. Abans d’anar a l’hotel, que el teníem en una zona molt cèntrica, vam fer un gelat a una gelateria del mateix carrer de l’hotel. L’Ivàn, observador, va mirar l’horari d’una cafeteria que estava a l’edifici contigu a l’hotel i va veure que obrien a les 6:30. Ell va dir que es despertaria ben d’hora ben d’hora i que faria un capuccino abans de pujar a la bici. Abans de les 7 del matí, érem 6 ó 7 els que estàvem a la cafeteria-pastisseria fen el capuccino. La sortida es va endarrerir una mica més de l’habitual ja que les furgonetes per carregar les maletes estaven aparcades lluny i en Jaume i la Imms va tenir feina en anar-hi i passar per carrerons per arribar a davant de la porta de l’hotel per carregar-les.
Estàvem en un carrer del cas antic i el ritual de la foto de sortida el fem asseguts a les escales d’una mena de palauet que hi havia just al davant de l’hotel. Es veia trànsit d’estudiants i gent anant a treballar, i nosaltres segur que érem la nota discordant a la seva rutina diària. De fet, aquestes situacions de contrastos de la vida quotidiana de la gent amb la nostra presència quan arribàvem en algun lloc és un dels records que et queden d’aquest tipus de viatge; dit així queda una mica mitificat, però és una situació similar que se sent quan algú fa vacances i la resta de gent treballa. Simplement que el món no s’atura encara que tu estiguis de vacances.
Pel que fa al ciclisme, l’etapa es presenta amb molts atractius. Estem a la Toscana, pedalarem per aquesta zona, i com a cirereta al pastís, passarem per Siena i el track passa pel mig de la piazza del campo; no celebrarem el Palio, però qui no es conforma és perquè no vol, nosaltres hi arribarem en bicicleta, havent sortit des de casa. Amb tots aquests factors és un privilegi pujar a la bici.
Hem perdut una mica el respecte als quilòmetres i desnivell que hem de fer. Inconscientment sabem que estem a l’etapa 7, que amb dos dies arribem a Roma, encara que sigui de genolls o plorant hi arribarem tots. Ara ja és impossible baixar de la bici ni fer-nos enrere del nostre objectiu. La nit abans havíem fet breafing per veure a quin quilòmetre esmorzaríem i no ens queda massa clar, doncs tenim clar que el “temps mort” el volem passar a Siena. Sortim de Pistoia i comprovem que la ciutat és força gran, ho busco a la Wiquipèdia i em diu que 90.000 habitants. Un cop hem deixat la ciutat ja es nota que l’etapa serà molt maca, comencem per terrenys ondulats, amb molt de verd i poblets petits. La culminació de la primera part de l’etapa és quan arribem a un poble que es diu San Casciano, és preciós, a dalt de la muntanya, i el track ens fa passar pels carrerons de la part antiga, que està com emmurallada. En reagrupem i veiem que estem a una part d’Itàlia molt autèntica, moderna, però mantenint les tradicions. Ens fem una foto en una estàtua en forma de gall. Comencen converses amb algunes teories perquè allà hi ha una estàtua d’un gall; jo no dic res a ningú i em pica tan la curiositat que mentre es fan fotos, miro al google el sentit d’aquell gall, i és un consorci dels vinicultors de la zona, suposo que un equivalent al que nosaltres coneixem com a denominació d’orígen. Com que es canvia de tema, no explico a ningú el significat del gall, així a més, no agafo més fama de repel·lent, que ja en tinc massa. El poble, San Casciano, enamora, ho te tot, verd, vinyes, història, natura, tradicions, muralles, edificis antics, església molt alta, carrerons, escales que comuniquen els carrers... però nosaltres hem de continuar, com diuen al Tour, o millor dit en aquests cas en el Giro, la cursa continua i no s’atura. A més, sabem que el nostre proper destí és Siena. En aquesta etapa no esmorzem, bé millor dit, no ens entaulem per esmorzar. Quan portàvem uns 36 km ens hem aturat en una espècie de rotonda i s’ha incorporat a la ruta el mestre per fer l’entrada a Siena, i allà mateix hem menjat una mica i tret la roba sobrant de primera hora del matí. Mica en mica avancem i creia que trobaríem més trànsit ja que passem a tocar de Florència, a uns 20 km, però no trobem trànsit. Fem un turonet típic de la zona i des de dalt agafem una baixada molt pronunciada que es veu la ciutat de Siena al davant, recordo que en aquella baixada, tots, ens vam saltar el track i l’Àlex molt hàbilment va rectificar a final de la baixada per connectar amb el track. Fem una pujada en zig-zag per arribar a les muralles de la ciutat, les creuem i ja som a punt d’arribar a la plaça, però el mestre ens fa baixar fins a l’entrada de la ciutat per poder fer la pujada que fan els professionals a l’Strade Bianche. Pugem tots junts per la rampa on porta a la plaça i arribem a la plaça. La plaça és molt maca, però hi ha massa gent. Ens fem fotos, amb calma, gaudim del moment, i algun turista ens pregunta d’on venim, quan els hi diem que des de Barcelona pedalant no s’ho acaben de creure. Després de molta estona decidim marxar, allò que dèiem abans, que la ruta no s’atura. Per tornar al track creuem la plaça per la meitat. Al mig, fem més fotos. Deixem Siena molt ràpid, en un moment estem a fora de la ciutat i comencem a pedalar per zones rurals. Comencem a pedalar per unes zones precioses, ondulades, verdes, amb el cel blau, com diu l’Ivàn, sembla el salvapantalles de Windows. Hi ha petits llacs naturals a les parts més còncaves del terreny. El paisatge és espectacular, passem pel costat de trams de l’Strade Bianche, i encara ho fa més èpic. Ens aturem en un mirador i tots estem bocabadats. Fa pena, però hem d’avançar, hem perdut molt de temps, anem més tard que habitualment. No ho dic a ningú, però tantes parades i ritme baix a mi no em va bé. Durant uns quilòmetres m’agafa com una espècie de son a dalt de la bici, feia temps que no em passava, però passo el pitjor moment, i únic, mal moment, des de què hem sortit de casa. Si fós per mi, m’aturaria a descansar ó dormir un quart d’hora, i segur que em tornaria a trobar bé. Tants canvis de llit, i dormir poques hores ho pago una mica. Jo sóc molt d’hàbits, el rellotge marca les quatre de la tarda i encara no hem parat a dinar. Quan parem a dinar, en Joan Carles em comenta que ha tingut les mateixes sensacions, però ell, més intel·ligent, s’ha pres un gel i l’hi ha passat de seguida aquesta sensació. Jo duc un gel, però com que fa anys que no en prenc cap, no hi penso i em prenc un plàtan que no em fa cap efecte per la somnolència. Ens aturem a dinar, sec i reposo 10 minutets, menjo, paeixo i ja em torno a trobar perfectament, només em calia un pèl de repòs. Quan pedalo més de 9 hores seguides alguna vegada m’agafa aquest episodi de son. El més sonat va ser a la Pedals de Foc non stop que vaig haver de baixar de la bici, dormir 10 minuts, vaig tornar a pujar a la bici i ja anava com un tro.
Dinem en una espècie de parc, al costat de la carretera, al davant hi tenim un súper de ferreteria. Aquell dia mengem quinoa, ho recordo, i al final del dinar, ara no ho recordo, però segur que vam fer un cafè, amb neules i torrons, com a cada final d’àpat.
Aquell dia anem tard, pugem a la bici a ¾ de 6 per fer les 50 km que ens falten. Sabem que són plans i que en menys de dues hores arribarem al destí. A més, dormirem en una zona aïllada i no podrem fer cap visita a l’arribada, per això ens ho agafem en calma. Comencem a deixar el terreny ondulat i anem per carreteres força rectes i planes. Anem a dormir a Fabro un poblet dalt d’un turó, que per arribar-hi hem de fer unes rampes que salven el desnivell en molt pocs metres. Arribem a l’entrada de Fabro i ens fem una foto al cartell mentre comentem la darrera rampa que hem fet, que potser era del 20%. L’allotjament el tenim en un complex rural amb uns apartaments que està a uns 3 km del poble, primer passem pel mig del poble en una altra rampa del 20% i després uns tobogans que sabem que l’endemà al matí els haurem de desfer. Amb en Santi i en Martí A, ens saltem expressament l’allotjament ja que ens falten 2 km al GPS per arrodonir als 200 km. El complex on dormim està a dalt d’un turó, encarat a la vall, amb unes apartaments amb unes vistes increïbles. Estem allotjats en una zona rural de la Toscana (per ser exactes cal dir que fa uns quilòmetres que hem deixat la Toscana i ja estem a la regió de la Umbría, però el paisatge és idèntic) amb unes vistes i una tranquil·litat que ens enamora. A en Pau, en Juanito, en Joan Carles, i a mi ens toquen els apartaments del final, els més allunyats del complex i quan hi arribem ens trobem una guilla a fora dels apartaments, no ens ho podem creure.
Sopem al complex, ja que estem “aïllats” . Tenim el poblet de Fabro a 3 km, i allà hi deuen viure unes dues mil persones i crec que pocs llocs per sopar hi trobaríem.