Arenys de Munt - Roma en 8 etapes. 6a Ponte Taro - Pistoia

Sortim de Ponte Taro cap a Pistoia. El dia anterior ha estat una mica (o molt) pesat perquè hem fet vies molt rectes i sense massa varietat paisatgística. Havia estat una etapa molt plana. Avui la ruta es presenta de 170 km i de 2.100 de dpa. Els primers 75 km són plans i rectes com el dia anterior, i els últims 100 km és quan fem tot el desnivell. El dia presenta forces atractius, almenys jo m’ho plantejo així. Com que ja és l’etapa 6, prèviament no m’hi he entretingut gaire a mirar-la, només tinc una visió general. Passarem per Parma, Reggio, Maranello i després zona rural muntanyosa per arribar a la Toscana, és a dir, que veurem força coses.
A l’inici de l’etapa, en general, ja hem arribat a un punt que gairebé menyspreem el fet d’haver de fer una etapa de 170 km i de 2000 de dpa. Tot s’acaba relativitzant. Si estant a Arenys de Munt, ens diuen per exemple que hem d’anar a La Seu d’Urgell i fer 175 km passant per Collformic, Vic i Berga, ho trobaríem una salvatjada i per fer una etapa així caldria mentalitzar-nos, preparar-ho amb dies d’entrenament, i acabaria sent la sortida de l’any. Ara tenim per davant 170 km i com que venim de pedalar 5 dies creuant França, els Alps i ventilat el nord d’Itàlia, tots comentem que serà una etapa curta, que si dinarem al destí, que podem aprofitar a mitja etapa per aturar-nos a Maranello a fer turisme, ....
Després d’aquesta reflexió del tòpic que tot és relatiu, explico una mica com he/m viscut l’etapa.
La sortida és una mica pastosa, doncs fem unes rectes molt llargues per arribar a Parma que és a uns 15 km de la sortida. Creuem la ciutat per un sol carrer, totalment recte, com si fos la Gran Via de Barcelona que creua Barcelona, però la diferència és que és un carrer de només dos carrils, un per cada sentit, i tot és un zona comercial que es nota que passa pel centre de la ciutat ja que en un moment s’obre amb una plaça quadrada força gran. La impressió que em causa és que és una ciutat amb edificis històrics, neta, i un toc com senyorial, amb comerços molt moderns en edificis antics. Una imatge molt de l’estereotip d’Itàlia. Aquest carrer és molt llarg, i en moments recorda el carrer Ferran de Barcelona, i també Oxford Street de Londres, ep no en feu cas, coses meves. A mesura que anem deixant el centre, encara recte, jo i algú altre crec que també, es distreu amb els cables del Trolebus. Feia temps que no veia cap Trolebus i fa gràcia veure els cables com s’inclinen quan gira per un xamfrà o s’acosta a la vorera per fer una parada. Ja ho veieu amb què em distrec, sóc així de simple!
Un cop deixem Parma ens encarem rectes llargues per arribar a Reggio i després a Sassuolo. La primera em sona, potser vaig errat, que és (o era) la capital administrativa de la regió però a l’arribar-hi, es veu grisa i apagada, res a veure amb l’alegria de Parma. Sassuolo també sembla grisa i una mica deixada. En alguna d’elles, ara no ho recordo, fins i tot ens hem d’aturar en un pas de nivell perquè hi passa el tren, a les afores de la ciutat. Deixada la part recta i plana de l’etapa arribem a un dels llocs del viatge que teníem subratllats, a Maranello. Entrem a dins del poble i passem per alguna zona força industrial, amb activitat, i de seguida arribem al museu de Ferrari. Hi ha ple de turistes fent cua per entrar al museu, i nosaltres passem per davant de tota la cua per fer-nos una foto a l’entrada. Després conversem amb un noi equatorià que ha viscut a Banyoles i havia participat al mundial de ciclisme d’Innsbruck competint contra Pogacar. Ara estudia temes d’automoció i fa pràctiques a empreses d’enginyeria de la zona i per pagar-se l’estada a Maranello es dedica a fer fotos als turistes que lloguen Ferraris. Curiosa història. Sortint del museu, a ma dreta ens aturem a fer una foto a un parc on el banc per seure és la part davantera d’un Ferrari, i uns metres més endavant aturem tot el trànsit perfer-nos una foto on al mig de la rotonda hi ha una estàtua del “cavallino rampante”. Passar per Maranello i aturar-nos-hi ens ha posat la cirereta al pastís de l’etapa del dia, un bon record, i fer-ho en bici sortint de Catalunya, crec que serem els únics que ho haurem fet.
La sortida de Maranello passa per zones rurals molt maques i ben conservades, sembla un bon lloc per viure-hi. Per on pedalem, m’imagino que fa anys que deuria ser la zona per on provaven els cotxes, potser no és així, però jo ja m’ho he fet venir bé. De fet, el dia és espectacular, bona temperatura, uns 20º, clar i serè, així tot sembla més maco.
Comença la segona part de l’etapa, amb 3 ports, el primer va per la carretera principal i en un punt que recordo perfectament, després d’un poble que es diu Acquabona deixem la carretera i fem una pujada a mà esquerra, on a la primera corba hi ha la furgoneta, no ens aturem, continuem amunt, anem en grups de 3, i passem per una zona estreta i boscosa espectacular. A l’inici de la baixada ens agrupem, i ens trobem un home del país que te ganes de parlar amb nosaltres. Li pregunto per la muntanya que tenim al davant i ens diu que és el Monte Cimone, està tot nevat, i ens explica que al cim havia estat una base militar nord-americana. Estem com al conte d’en Marco, creuant els apenins. Li diem a aquest bon home que és un privilegiat de viure allà , envoltat de valls i muntanyes. Ens diu que el poble que es veu als nostres peus és Pavullo.
Continuem la baixada tots junts, i fem el segon port del dia en grup. Aquest port és espès i amb molta vegetació, nosaltres hem esquivat la pluja cada dia, però en aquesta zona hi deu ploure força. Arribem a peu del darrer port, a un poble que recordo el nom perquè en fem bromes, es diu Porretta. Just al sortir del poble ens hem d’aturar cinc minuts a un pas a nivell. Tres cotxes enrere hi ha un paio que no sabem com ha pogut entrar al cinquecento que condueix, i pita com un sonat. Quan s’obre la barrera el deixem passar però creiem que li falten molts minuts de bullida. Pugem tots junts, i al final, quan sembla que queda poc per coronar, trobem un semàfor d’obres a la carretera que en fa parar. Em sap greu, perquè anàvem a ritme i es presentava un final de port divertit. Després d’arrencar del semàfor passem per un túnel que estan arreglant i hi fa moltíssim fred. Deu fer gairebé un quilòmetre. Després del túnel ve una baixada amb un asfalt molt bo, un miracle i baixem a Pistoia, el final d’etapa. La baixada és llarga, d’uns 15 km. Veiem alguna bici que puja, més d’una. Potser ens hem creuat en més bicis en aquesta pujada que en tots els dies de ruta. Tenim un malentès amb el punt de dinar i finalment dinem a l’entrada de Pistoia, al costat d’una església. Ja tenim l’etapa feta, i alguna roda que no roda rodona, però res important que impedeixi continuar els propers dos dies. Dinem i fem temps revisant les bicis. Arribem per carrererons quasi peatonals a l’hotel que el tenim al centre, en un hotel molt “cuqui”. Sopem a un restaurant prop de l’hotel, a la terrassa que tenen al carrer, i mengem pizza amb un vi de la zona que ja no recordo el nom! Sortint d’allà fem una passejada per la zona antiga, on fem un gelat passem per una plaça molt gran, amb la façana de catedral blanc-i-negra, típica de la zona on hem arribat, la Toscana. Pistoia em soprèn, és molt maco, i molt més gran del què jo m’imaginava.