Bikepacking Al-Andalus | Track complet

PLANIFICACIÓ DE LA RUTA
Ruta circular, amb inici i final a Tortosa, realitzada l’agost de 2022. A l’hora de plantejar-me aquesta ruta tenia dos objectius:
- Visitar part de la família que viu en un poblet a mig camí entre Jaén i Granada i que feia molt de temps que no veia, entre elles la meva àvia.
- Descobrir i gaudir del paisatge de l’est peninsular i, si m’apures, també experimentar la sensació de rodar per les planes manxegues.

El punt més meridional de la ruta estava definit pel poble on viu la família i disposava de dues setmanes per dedicar a l’aventura. Amb aquests condicionants vaig planificar una ruta, principalment per asfalt, amb una mitjana lleugerament superior als 100 km per dia, quinze dies de pedalar més un de descans (per estar amb la família). Sortint de Tortosa tot quadrava i així ho vaig fer. El 8 d’agost vaig llevar-me ben d’hora per arribar en cotxe a Tortosa tocades les 8 del matí i, després de muntar les bosses a la bici vaig començar l’aventura cap el sud cap a les 8:30h!

Pel que fa a la logística, he de dir que en un principi volia fer-la portant la tenda i combinant acampada lliure amb alguna pernoctació a pensions sense reserva prèvia. Però quan estava planificant aquesta aventura estàvem passant per una de les nombroses onades de calor que ens han anat assotant i em va sortir el dubte o la por de dir:
- Si a Terrassa estic a més de 40 graus a principi d’estiu, a quina temperatura arribarà a ple agost a Andalusia?...

Davant d’aquest temor, vaig decidir reservar habitacions pensant que, com a mínim, si feia molta calor sempre passaria millor el dia descansant cada tarda en una habitació que en plena natura... Em va costar prendre aquesta decisió però no me’n penedeixo senzillament perquè l’experiència d’aquest viatge va ser esplèndida en tots els sentits i, a més, vaig aconseguir trobar habitacions molt barates (a costa de renunciar a certes comoditats o certs nivells de neteja, en algun cas...).

DESCRIPCIÓ DE LA RUTA
Pel que fa a la ruta en sí, el primer que ressalto és la gran varietat de paisatges que vaig creuar. Tot i que només van ser setze dies, quan vaig arribar de nou al cotxe la sensació és que havien passat molts més dies i que havia fet molts més kilòmetres dels que marcava el compta kilòmetres, però no pel cansament sinó pel gran contrast de paisatges que encara tenia gravats a la retina.

A grans trets la ruta consisteix en entrar pel nord de la província de Castelló, passar a Teruel, rodant a estones pel que conforma la zona sud de las Montañasa Vacías, entrar a Castella la Manxa per Cuenca, continuar per Albacete i la part sud de Ciudad Real, per finalment entrar a la província de Jaén, on faig el dia de descans en companyia de la família en un petit poble. Això van ser set die de pedalar. A la represa continuo uns kilòmetres cap el sud per entrar testimonialment a Granada abans de començar a remuntar cap a Catalunya per Jaén, Albacete, València i Castelló. La tornada van ser vuit dies de pedalar.

Entrant una mica més en detall, puc ressaltar diferents aspectes que em van anar sorprenent. Per exemple, tota la zona nord de Castelló i l’entrada a Teruel és, en argot ciclista, un territori comanxe: el primer dia, en 100 km vaig fer més de 2.200 m+ i crec que només vaig passar un port com a tal, la major part del desnivell el vaig anar sumant amb carreteres que van picant cap a munt com qui no vol la cosa, i que rere cada revolt o turó que superes descobreixes que la carretera continua pujant... i tot això sota una calor de més de 40 graus (el primer dia vaig arribar a Cinctorres a 46 graus!!!). El segon dia va ser tres quarts del mateix però rodant per territori de Teruel. En general carreteres molt secundàries, amb poc trànsit, ideals per gaudir del paisatge i la bicicleta.

Per mi, els primers dies d’una ruta com aquestes solen ser una mica complicats ja que el cos s’ha d’acostumar a arrossegar la bicicleta més pesada del que està habituat, m’he d’acostumar a canviar la posició de pedaleig, al aixecar-me del sillin, etc. Però, a més, en aquest cas va coincidir que van ser dels dies més exigents de tota la ruta (pel desnivell i calor). Amb aquests dos primers dies superats, m’adono que permanentment estic rodant a una alçada d’entre 750 i 900 metres sobre el nivell del mar, suposo que és l’alçada mitjana de la meseta central. Una altra cosa que constato a mesura que vaig creuant Cuenca cap el sud i em vaig aproximant a Albacete és que les planes van guanyant terreny, deixant enrere el paisatge muntanyós i els boscos frondosos per on havia anat passant i substituint-los per camps de cereals. En aquest punt del viatge també apareixen uns nous protagonistes: els molins de vent. Desenes, fins i tot centenars, diria. Moltíssims, la majoria en marxa i d’altres aturats. De fet, dies de vent afortunadament no en vaig tenir gaires, tan sols recordo el dia de l’arribada a La Jara (Villanueva de la Jara) on, tot i que l’etapa no va ser excessivament dura de kilòmetres o desnivell, vaig arribar molt fatigat per culpa d’un vent en contra genys menyspreable; i, per rematar-ho, els kilòmetres finals els vaig fer per una carretera nacional amb molt trànsit de camions que es va aliar amb la calor per acabar de consumir-me les forces. I és que quan vas per llargues rectes enmig de camps de cereals, tot ben pla, sense arbres que et puguin protegir mínimament, només que bufi una mica de vent et toca remar d’allò més...

Tot i que els primers dies el termòmetre es va enfilar pels núvols, va ser arribant a Reolid (Albacete) que la calor va estar a punt de superar-me. A Alcaraz vaig desviar-me de la ruta per anar a comprar una mica de menjar al supermercat. Aquella nit la passava en una casa rural amb dret a cuina als afores del poble, així que m’havia de fer jo mateix el dinar, sopar i esmorzar. La calor era d’allò més sufocant però, a més, l’aire estava reescalfat com si sortís directament d’un forn, molestava més l’aire roent que el propi sol. I la visió d’un paisatge desèrtic, tòrrid, amb la terra d’un color vermellós com cremada pel sol, començava a minar-me els ànims. A més, va resultar que, tot i que la casa rural era un antic molí amb un estany i uns arbres que proporcionaven ombra, no disposava d’aire condicionat, ni tan sols tenia un ventilador i els dies acumulats de calors elevades havien escalfat les parets, terres i sostres a base de bé. Després d’insistir una mica, vaig aconseguir que a mitja tarda els propietaris em portessin un ventilador atrotinat (segons em van dir pertanyia al seu avi) que vaig deixar encès tota la nit , gràcies a això vaig poder descansar aquella nit.

I el contrast arriba a la matinada, quan encara amb el ventilador encès veig per la finestra llamps en l’horitzó i, al cap de pocs minuts arriba un xàfec virolent que, tot i durar poca estona, ho deixa tot ben remullat i, sobretot, deixa a ratlla el termòmetre. Aquell era el sisè dia de pedalar i havia d’arribar a la província de Jaén, i ho vaig fer sota la pluja. Tot just entrant a Ciudad Real (província) van començar a caure quatre gotes. Tot content vaig decidir no posar-me l’impermeable i gaudir de la frescor de les gotes d’aigua sobre la pell després de la setmana que portava de temperatures elevades però, finalment, vaig haver de cedir, arrecerar-me una estona sota cobert i continuar la ruta amb l’impermeable posat. Això sí, puc dir que vaig gaudir d’aquells kilòmetres sota la pluja com mai havia gaudit, no només pel paisatge tan maco per on rodava o pel fet que la temperatura es mantenia a ratlla al voltant dels 20 graus, sinó perquè tenia ben viu el record de la calor passada i perquè sabia que pels arbres i les plantes aquella pluja era qüestió de vida o mort. Va ser una bona experiència saber gaudir del moment, encara que fos sota la pluja...

Un nou contrast es produeix al entrar a Jaén, aquell mateix dia. De cop, els camps de cereals i les planures que dominen el territori manxec donen pas a uns turons sinuosos plantats per oliveres fins on arriba la vista. Tot era un mar d’oliveres plantades en un patró de línies rectes paral·leles que travessen els turons complement aliens a les corbes de nivell: en línia recta amunt i avall durant kilòmetres i kilòmetres.

De la part de Jaén he de fer un parell de mencions especials: Sierra Mágina i la Serra de Cazorla, Segura y las Villas (totes dues parcs naturals). Senzillament IMPRESSIONANTS!! Començant per Sierra Mágina, ja des d’Úbeda es veu al fons, sobresortint del territori com una illa voltada de mar, amb unes parets de roca que s’aixequen imponents. La carretera per on vaig anar passa molt tangencialment a la serra, però és molt pintoresca, aixecant-se del mar d’oliveres i amb la vista de la ciutat de Jaén a l’horitzó. I la següent etapa vaig fer l’encadenat de la Sierra Mágina (vorejant-la aquest cop pel costat est) i la Sierra de Cazorla. Aquest encadenat és especial, les carreteres són molt secundàries, totalment fusionades en l’entorn i la visió dels dos massissos és tot un espectacle per la vista.

Un cop dalt de la Serra de Cazorla, puc dir que és com estar als Pirineus (per posar un exemple ben proper): la sensació és d’estar rodant per carreteres d’alta muntanya, estretes i revirades, amb cims muntanyosos que delimiten valls fluvials, rius d’aigua cristal·lina i boscos que proporcionen una ombra fins i tot massa fresca segons l’hora del dia. I, per cert, amb varis encontres amb cérvols que pasten a tocar de la carretera pràcticament sense espantar-se al meu pas. Una delícia... Una menció especial, dins del que és la Sierra de Cazorla, és Segura de la Sierra (el poble i l’entorn on es troba); aquella jornada i la següent vaig gaudir com mai de l’entorn tan preciós i de l’immens patrimoni cultural i arquitectònic d’aquesta zona. A més, en aquest pintoresc poble vaig compartir sopar i conversa amb una persona molt especial, la senyora Begoña de Pamplona, una dona de 76 anys, lluitadora, aventurera, ciclista, pionera, amb un esperit ben jove... una d’aquelles persones que pots adoptar com a referent, que et transmeten il·lusió per la vida tan sols d’escoltar-les. La conversa que vam compartir me la guardo al cor. I és que són aquests moments els que més temps acabo recordant, per sobre de paisatge, pobles o altres coses.

En total van ser tres dies rodant per aquestes serres, per aquests paisatges tan idíl·lics que m’han deixat una petja inesborrable i que només puc fer que recomanar d’anar-hi a descobrir-los en bicicleta o a peu.

Deixant enrere aquest paradís muntanyenc, torno a entrar a territori d’Albacete, on tornen a dominar les grans planes de cereals, algunes vinyedes i llargues rectes que et conviden a adoptar postures més aerodinàmiques sobre la bicicleta per fer més via i anar afegint canvis a la pedalada.

Continuant cap el nord entro en territori valencià, on l’orografia torna a oferir una visió més muntanyosa, amb boscos i algun port espectacular. Inicialment, a Cofrentes volia anar per una carretereta que voreja l’embassament però afortunadament vaig descobrir amb antelació pel Google Maps que hi havia hagut una esllavissada de terra important i la carretera estava tallada, així que vaig poder planificar a temps una ruta alternativa, un pel més llarga però, sobretot, amb molt més desnivell ja que consisteix en una carretera rural o pista rural asfaltada; i, per qui no conegui aquest tipus de camins, això vol dir un continu pujar i baixar per la muntanya, amb algun que altre mur amb rampes que fàcilment es poden situar entre el 10 i el 20 %. Això sí, el camí va enmig d’un bosc que protegeix del sol i la solitud és total. El conjunt de camins que vaig anar recorrent desemboquen en la carretera del Coll de Corts de Pallàs. Aquest port és maquíssim de fer en bicicleta pel paisatge que acompanya, però també és veritat que em va fer veure que les camins de Cofrentes se m’havien endut bona part de les forces... vaja, que se’m va fer dur.

En aquest punt, vull fer una apreciació personal. En general, no havia tingut cap problema amb el trànsit de vehicles, en part perquè la ruta va durant molts trams per carreteres secundàries, però la veritat és que tenia la sensació que els vehicles m’havien respectat força per Castella i per Andalusia. En canvi, al arribar a territori valencià aquesta percepció va canviar radicalment: em sap greu dir-ho però, en general, els conductors valencians em van respectar molt poc i, fins i tot, vaig tenir sensació de perill en algun moment puntual. Afortunadament no va passar d’aquí.

Dit això, he de dir que també vaig passar per alguns paisatges de gran bellesa, començant per la Serra Calderona (que, per cert, va estar sota risc de cremar-se just quan hi passava per la proximitat del malaurat incendi de Bejis) i, sobretot, per la Serra d’Espadà (ja a Castelló): senzillament impressionant! L’entrada a aquesta serra va ser pel port d’Eslida, que és un dels més macos per fer en bicicleta de tota la travessia. I al dia següent vaig acabar de travessar la Serra d’Espadà cap a Onda per la vall del riu Veo, un paratge natural magnífic per delectar-se.

Evidentment, tot i que no n’he fet esment, des de que s’entra a València tot el que no és bosc està ocupat per plantacions de cítrics, i amb això ja queda resumit la major part de flora que es pot observar al llarg d’aquesta ruta: boscos, vinyes, camps de cereals, oliveres i tarongers. Ah, sí, i per la zona de Cuenca també em va sorprendre trobar varis camps de gira-sols.

També vull fer un esment a l’incendi d’Useres. Aquest me’l vaig trobar sense coneixement previ però acabava de passar tot just feia poc més d’una setmana segons em van dir. El paisatge desolador i encara se sentia l’olor de cendra; se’m va compungir el cor i se’m va escapar alguna llàgrima al rodar per aquell escenari dantesc...

Finalment, l’arribada a Catalunya la faig des d’Albocàsser cap a Ulldecona per unes carreteretes xulíssimes, molt secundàries, amb molt poc trànsit i un paisatge amb un encant propi dominat per la visió a l’horitzó del Parc natural de la Tinença de Benifassà (que tot just quinze dies abans havia pedalat en sentit sud) i pels Ports. Ja només queda creuar l’Ebre i seure en una terrassa per prendre un refresc, per gaudir satisfet d’haver completat la ruta i per recordar algunes de les escenes que m’han acompanyat durant aquestes dues setmanes.

ETAPES I ALLOTJAMENTS
Les etapes en què vaig dividir la ruta són:
Dia 1: Tortosa – Cinctorres (102 km, 2.269 m+).
Dia 2: Cinctorres – Venta del Aire (104 km, 2.039 m+).
Dia 3: Venta del Aire – Landete (86 km, 1.467 m+).
Dia 4: Landete – Villanueva de la Jara (113 km, 1.436 m+).
Dia 5: Villanueva de la Jara – Reolid (129 km, 994 m+).
Dia 6: Reolid – Sansebastian del Puerto (100 km, 1.207 m+).
Dia 7: Sansebastian del Puerto – Campillo de Arenas (121 km, 2.105 m+).
Dia 8: (Dia de descans).
Dia 9: Campillo de Arenas – Cazorla (119 km, 1.918 m+).
Dia 10: Cazorla – Segura de la Sierra (92 km, 1.729 m+).
Dia 11: Segura de la Sierra – Elche de la Sierra (86 km, 1.347 m+).
Dia 12: Elche de la Sierra – Almansa (116 km, 959 m+).
Dia 13: Almansa – Buñol (101 km, 1.617 m+).
Dia 14: Buñol – Eslida (106 km, 1.398 m+).
Dia 15: Eslida – Albocàsser (93 km, 1.582 m+).
Dia 16: Albocàsser – Tortosa (87 km, 624 m+).

Pel que fa als allotjaments hi va haver de tot: hotels, pensions, habitació en casa compartida, habitació en casa convivint amb els propietaris, ... Alguns més nets, d’altres més bruts; alguns ben equipats, d’altres més justets (amb ventilador o directament sense res per passar les calorades de Castella)... Però hi ha un allotjament que sí vull destacar en negatiu i alertar com avís a navegants. A Eslida vaig llogar per telèfon un apartament sencer a preu d’una habitació (30 €), amb cuina pròpia, bany propi, ..., semblava perfecte. Uns dies abans d’arribar al poble vaig intentar contactar amb el propietari per confirmar que tot fos correcte però em va ser impossible. Quan vaig arribar a Eslida, em presento a la casa en qüestió i m’obre una parella que em diu que té la casa llogada tot el més i que jo no m’hi podia quedar. El propietari em va deixar tirat al carrer i no va respondre cap de les meves insistents trucades i missatges, ni les d’aquesta parella que també ho van intentar. La casa on havia de dormir es diu La Pallissa (Eslida) i el propietari té altres apartaments de lloguer al poble. La seva web és aquesta:

https://la-pallissa-lodge.jimdosite.com/

Us recomano que no hi aneu, no va tenir un tracte gens professional deixant-me al carrer com va fer. Si ho va fer amb mi, ho pot fer amb qualsevol...

Afortunadament, vaig trobar una ànima caritativa al bar Paquita que es va apiadar de mi i em va oferir un sostre per a passar la nit. Com era aquest sostre ja és una altra història...

En resum, una experiència preciosa que m’alegro d’haver fet i que, sens dubte, recomanaria a qualsevol amant dels viatges en bicicleta.

Com sempre, si teniu cap dubte o voleu més informació estaré encantat en respondre-us.
Salut i pedals!