Berga | Pont de Suert | Berga

Aquesta és la ruta que vaig improvisar l’estiu del 2020. Degut a la incertesa de la pandèmia no havia planificat res, però davant la rebaixa de les restriccions en mobilitat vaig carregar l’equipatge i vaig improvisar aquesta sortida.
Va ser una ruta curta que vaig fer en quatre dies, però va ser de molt aprenentatge i una gran descoberta d’unes carreteres i uns paisatges espectaculars.
En primer lloc, vaig experimentar amb l’acampada lliure. A diferència de les altres rutes, tenia ganes de carregar amb la tenda i el sac i provar això de l’autosuficiència pel que fa a la pernoctació. Això implica portar més pes i volum en l’equipatge (que em va costar una mica distribuir bé dins les bosses bikepacking), però també dona més llibertat en el dia a dia. A tals efectes, vaig estrenar la bicicleta gravel que em vaig comprar pensant en aquest tipus de sortides. I una darrera novetat, és que vaig provar això de pedalar amb roba menys tècnica, sense la licra típica dels ciclistes, per tal de passar més desapercebut als pobles. Pel que fa als àpats, portava l’esmorzar (això sí, en fred, és a dir, sense fogonet) però el dinar i sopar els resolia sobre la marxa.
La ruta comença a Berga, ambla pujada cap el Coll de la Mina (o Coll de Jouet). Aquesta carretera és molt agraïda, amb el massís dels Rasos de Peguera que es deixa a mà dreta i un bosc esplendorós que acompanya en bona part del recorregut. El Coll acaba just en el túnel de Capolat, que no té il·luminació, així que millor portar llum davanter.
A partir d’aquí la carretera té tendència, en general, cap a baix fins arribar a l’embasament de la Llosa del Cavall, que es va vorejant fins a Sant Llorenç de Morunys.
Des de Sant Llorens de Morunys la carretera torna a picar cap amunt, direcció cap el Coll de Jou (al desviament del Port del Compte), amb algunes rampes dures, per carretera ampla i amb rectes (que sempre castiga més) i, en el meu cas, amb fort vent en contra...
Passat el Coll de Jou, la carretera és espectacular, es converteix en un balcó amb cingles rocosos a mà dreta i unes vistes impressionants a mà esquerra.
A Cambrils paro per menjar un entrepà a la fonda que hi ha a tocar de la carretera i, amb l’estómac ple i el sol ben vertical, continuo la pujada cap a Odèn que, per sort, des de Cambrils no és massa llarga. Un cop a dalt gaudeixo d’una de les grans descobertes d’aquesta volta: la carretera d’Alinyà a Coll de Nargó. M’aventuro a dir que és poc menys que una obra d’art. Alinyà és un poble petit situat en un entorn magnífic i la carretera va descendint (sentit Coll de Nargó), tot serpentejant i obrint-se pas per un congost cada cop més tancat fins al punt d’anar perforant repetidament la paret rocosa amb una sèrie de túnels excavats en roca nua. Tot un espectacle!
A Coll de Nargó paro per comprar el sopar, carregar el dipòsit de 4l d’aigua per l’acampada i a deixar que passin les hores més fortes de calor, però tenint per davant una bona pujada decideixo començar a pedalar tot i l’asfixiant calor.
Després de passar la nit a prop del Coll de Bóixols començo un nou dia i em trobo amb la segona gran descoberta d’aquesta ruta. Si bé aquest coll ja em va semblar molt maco de fer des de Coll de Nargó, he de dir que el tram fins al coll de Faidella (entre Bóixols i Isona) i la vessant cap a Isona em van enamorar. Les cingles que dominen del paisatge senzillament et deixen sense paraules; el poblet de Bóixols (amb la seva font de raig generós) sembla de pessebre; i la baixada cap a Isona és espatarrant.
A Isona cerco un forn de pa per comprar coca de forner de la que tant m’agrada, i és que cal gaudir de petits detalls com aquests per tenir una experiència plena, no tot és donar pedals...
Arribo a Tremp per carreteres secundàries. La calor és d’allò més sufocant i estic a punt d’endinsar-me en una zona molt calorosa i que ja he viscut en la pròpia carn, les proximitats del Montsec, així que carrego d’aigua. De Tremp surt una carretera secundària cap a Pont de Montanyana a través del coll de Montllobar. He de dir que aquest coll es molt maco i ofereix unes vistes immillorables de la vessant nord del Montsec, però el desnivell i la calor asfixiant es van aliar per colpejar-me fort, vaja, que se’m va fer realment llarg. Això sí, a mitja pujada vaig passar sota un eixam de voltors, devien de ser una trentena ben bé, i aquests espectacles mereixen la pena... tot i que, a estones, pensava que igual em veien a les últimes i potser pensaven que tindrien un bon tiberi a costa meva...
A Pont de Montanyana tenia previst agafar una pista per estalviar-me part de la carretera nacional cap a Pont de Suert, però amb la calor que feia i el desgast que portava a sobre no m’hi veig capaç i decideixo anar per la carretera. Són uns 35 km de carretera i amb tendència cap amunt, és a dir, que hi estaré una bona estona. Coincideix que és l’hora de dinar i m’imagino que el trànsit serà menor, així que decideixo tirar cap a Pont de Suert tan ràpid com pugui i dinar quan hi arribi. I aquí vaig pagar una novatada i vaig cometre un error de principiant. La novatada va ser l’estrena de la bicicleta nova. Les hores damunt la bici, la calor, el sillin nou, tot plegat fa que se m’irrités l’entrecuix amb un dolor al límit de l’insuportable, fins al punt que, ja a la part final, anava dret perquè em veia incapaç de suportar el mal que em feia el fregament del sillin sobre la part interna de l’engonal. I l’error de principiant va ser anar a un ritme massa alt per tal d’evitar-me part de trànsit; portava molt de desgast, especialment per la forta calor i al final les forces són les que són. Si a això li sumem que per aquesta carretera hi passa força trànsit (malgrat ser l’hora de dinar) i que bona part són camions de gran tonatge que et passen a tocar, he de dir que els 35 km se’m van fer d’allò més desagradables. Per tant, recomano vehementment que no passeu per aquesta carretera per arribar a Pont de Suert, com a mínim de pujada. Desconec si hi ha alternatives, però pel que a mi respecta no tinc pensat passar-hi en bici un altre cop ni per casualitat.
A Pont de Suert faig balanç de la situació i decideixo buscar una habitació en comptes de buscar lloc d’acampada: estic tan baldat i adolorit que necessito la comoditat d’una pensió per recuperar-me.
Mentre m’allotjo a la pensió veig les notícies del temps i s’anuncia un empitjorament sobtat i brusc per la zona per on tenia pensat pedalar els següents dies. I això em porta a una altra descoberta durant aquesta ruta: la improvisació. Davant del panorama decideixo escurçar la ruta i tornar cap a Berga via Senterada. El fet d’anar amb tenda i no dependre de reserves fetes amb antelació a allotjaments em permet modificar els plans sobre la marxa, cosa que fins ara no havia fet més que en situacions de força major. I he de dir que la sensació d’aquesta llibertat m’agrada, encara que sigui a costa de renunciar a la comoditat d’una habitació amb llit, TV i aire condicionat...
Per tant. l’endemà deixo Pont de Suert direcció a Senterada pel port de la Creu de Perves, una altra gran descoberta d’aquesta ruta. Aquest port és magnífic per fer en bicicleta: dur, poc trànsit i amb unes vistes al·lucinants. I la vessant cap a Senterada té una zona amb corbes de ferradura encadenades d’aquelles que fan feliç a qualsevol ciclista.
De Senterada a Tremp vaig per la nacional, però com que fa baixada no es fa llarg i tampoc hi trobo un trànsit excessiu. A partir de Tremp desfaig el recorregut que havia fet els dos primers dies, passant per les mateixes carreteres i pobles, però sempre hi ha coses per descobrir. A Figuerola d’Orcau m’aturo per omplir d’aigua i comprar menjar i, abans de reprendre la marxa, deixo la bici i m’endinso caminant pels seus encisadors carrers que evoquen altres èpoques.
El planning és parar a Bóxilols (el poble) per menjar l’entrepà que he comprat a Figuerola d’Orcau, aprofitant la magnífica font d’aigua gèlida que vaig descobrir al passar-hi dos dies abans, i per la tarda continuar fins al coll per buscar un lloc on passar la nit. I això faig. Un consell: rere l’ermita de Bóixols, a tocar de la carretera, i ha un arbre magnífic que fa una ombra que en dies de calor com aquest no té preu, així que em trec les sabates, menjo i faig una bona becaineta sota l’ombra amiga. La sorpresa la tinc quan obro els ulls i em trobo voltat per dues famílies que tenien la casa de la rectoria llogada durant les vacances, resulta que estava dormint al pati de la rectoria, vaja, al seu jardí. Però vam estar conversant i fins i tot em van oferir menjar, llàstima que ja ho havia fet...
Passo la nit al coll de Bóixols i l’endemà començo el dia amb baixada fins a Coll de Nargó, des d’on s’ha de fer un petit tram de nacional fins el desviament cap a Alinyà. Ara toca gaudir d’aquesta magnífica i solitària carretera però de pujada!
Arribant a Odèn la carretera queda mig oculta rere la boira però de seguida s’esvaeix. La resta de ruta fins a Berga la faig amb la recança per haver passat tan pocs dies sobre la bici però amb la certesa d’uns aprenentatges que espero em serveixin per futures aventures.
Salut i pedals!