Tram 5 La Séquia Reial (desde Silla - Centre Penitenciari)

El territori que rega la Séquia Reial a l’Horta, es un paisatge ampli i imponent, llaurat per generacions al llarg de la història. Aquest es el major regadíu tradicional valencià, tinguent uns 35.000 usuaris el que ve a ser la principal comunitat de regants de tot el territori valencià. És un paisatge on els colors vers o marrons dels camps s’alternen de forma insitent i reiterativa, un paisatge potent que expressa la fusió dels habitants de la comarca amb dos elements essencials a la vida: la terra i l’aigua .
Aquest sistema de reg, conté una organització que ha anat cambiant amb el pas del temps. Al llarg dels set segles d’història la séquia ha tingut tres ordenances fonamentals, les de 1350, 1620 i 1845. Sent aquesta última la que encara es troba vigent, encara que en algunes modificacions necessaàries per a poder adaptar-les a aquesta època .
Els llauradors no van entrar a tindre dret a la Junta General de Regants, fins el 1845, considerant-se a partit d’aquell moment els dos trams de la séquia com un sol. Així aquests dos trams, van ser construits en diferents moments. Per una banda trobem el tram construit entre 1258 i 1269, que arriba fins a Algemesí, i d’altra banda el que es va construir entre 1767 i 1801, per iniciativa del Duc d’Híjar, que es perllonga fins a Albal i travessa la comarca pels termes de Picassent, Silla, Alcàsser i Albal, aquesta segona part es per on travessa el nostre recorregut.
El recorregut total de la séquia reial del Xúquer prén les seues aïgues de l’assud d’Antella, finalitzant el seu traçat a Albal, després de recorrer 51 kilómetres on arriben el seus sobrants a la séquia de Favara.
La creació de la séquia respón a una ferma política d’expansió del regadiu, impulsada pel rei Jaume I per a asentar els repobladors cristians, sent les obres finançiades per la corona . L’assut i la séquia mare es feren durant els anys 1258-1269, mentre que els propietaris dels camps costejaren la construcció de braçals i séquies menors.
Amb l’arribada del segle XVIII, sorgeix la necesitat d’aconseguir un major cabal d’aigua necessàri per al cultiu d’arròs, amb això i la pressió exercida pels terratinents de València per tal de crear nous regadius, es va acordar la necesitat de perllongar la séquia, duent-se a terme per part del Duc d’Híjar. Aquesta, va ser considerada com una de les més importants obres hidràuliques per a l’expansió del regadiu a l’Espanya del segle XVIII . Encara que s’havien produït moltes millores al regadiu als segles XVIII i XIX, a les primeres dècades del segle XX, els usos hidroelèctrics del riu l’expansió de la taronja, van fer necesari un major cabal d’aigua.
Dins del seu recorregut a la comarca, trobem un ric patrimoni hidràulic pel que pasa el nostre recorregut. Trobem un considerable quantitat de feses repartides al llarg del recorregut. Aquestes casetes que tanquen i obren les comportes, i a les que té accés el guarda de la séquia . Moltes d’aquestes es van construir al segle XVIII, alçades amb rajola i amb un diseny de gran senzillesa, corresponen a algunes a llenguatges primitius propis del segle XVIII, encara que contenen elements decoratius com el frontó. Dins de la ruta trobem, la fesa de Bernat, la de Pintat de Picassent, o les feses de Pinet i del Braç dels Horts, aquestes últimes regen a els termes d’Alcàsser i Beniparrell.
Trobem com a part rellevant al nostre recorregut, la part del Mas del Reig i del Mas de l’Albudor al terme de Picassent, passant a més per les diferents feses que formen part d’aquest sistema de reg. Es tracta de galeríes que es comuniquen amb l’exterior, que conten a més de l’entrada i sortida per pous de profunditat separats entre sí per uns cinquanta metres, i que van servir durant la seua construcció com a sistema de ventilació.
També trobem nombrosos molins fariners i arrosers al llarg del recorregut de la séquia. Es van cosntruir a partir del segle XIII per a aprofitar la força de l’aïgua. Sabem, com diu Enric Guinot, que el 1765 hi havíen 21 molins en funcionament, passant a ser el 1920 elèctrics, i finalitzant el seu ús al 1940. Dins del nostre recorregut per la Séquia Reial del Xúquer, trobem el Molí de Forés, construit entre 1790 i 1864.
Avui en día, tota la comunitat de regants de la Séquia Reial està actualment baix la jurisdicció de la Confederació del Xúquer, tinguent aquest el control del ríu, i els regants de les séquies. Encara es conserven les quatre figures bàsiques del dret hidràulic valencià, el sequier major, els guardes, els celadors i els regadors.
La séquia continua tenint una rica agricultura extensiva, sent l’arròs i els cítrics, i en menor mesura les hortalises i els fruiters, els seus principals cultius Malgrat açò, no sempre aquests han sigut els cultius principals, ja que a principis del segle XX, el blat, el panís i les hortalises eren els cultius dominants, però l’expansió del taronger fomentà el canvi. Aquest necesita d’una major quantitat d’aigua que en èpoques de séquia no era posible satisfer.