Tram 3 La Marjal (Picanya-Silla)

La marjal es l’ambient que a més d’ocupar la major superfície de la zona humida del Parc Natural de l’Albufera, es la zona que rodeja el llac. Dins la marjal, els camps dedicats al cultiu de l’arroç és el predominant. El cultiu d’aquest, representa el 70% de la superfície total de l’Albufera. Entorn al llac, les terres conreades són el resultat de l’ocupació humana. L’Albufera, sempre ha sigut vista com una important font de recursos que van afavorir amb les seues crescudes i minves, la seua colonització. El proçés d’aterrament va començar al segle XVII i XVIII, i el terreny es va dedicar al cultiu de l’arroç. Cavanilles, l’il.lustrat valencià, ja recull al 1795 com la superficie del llac es va veure reduida a quasi la meitat en només trenta anys. En l’actualitat, la importància de la marjal, no només és deu al cultiu de l’arroç, sino que a més, avui en día, es una de les àrees receptores d’aus sedentaries i migratòries més importants internacionalment .
L’Albufera al seu àmbit, s’ha caracteritzat per una forta presió del seus habitants han exercit sobre el medi. Ha sigut i és, una font de recursos primaris, lloc de cultius d’especies vegetals , per a la caça o per a la pesca, i com no font de recursos agrícoles on l’aprofitament de la marjal ha servit per al cultiu de l’arroç.
Dins del territori comprés al parc natural de l’Albufera, trobem tres unitats de paisatge principals. Per una banda el cordó litoral de dunes que separa el llac de la mar, d’altra banda la llacuna, d’aigua dolça, i per últim i la que recorrerem al nostre recorregut, la marjal formada per tancats de terra que s’inunden cíclicament per al cultiu de l’arroç . De fet, el llac de l’Albufera d’avui, es menys de la meitat del que figura als mapes dels ss. XVII i XVIII .
L’aigua del llac prové tant dels manantials dels que brollen aïgua dolça com de l’aïgua provenent dels barrancs quan aquests desaïguen. El llac, va pertanyer en un primer moment al patrimoni reial, fins que en 1911, la ciutat de València el va adquirir per un import de 1.062.980’40 pesetes. Els arroçals, en canvi, pertanyen a diferents municipis, com Sedaví, Alfafar, Catarroja, Massanassa, Albal, Silla, Sueca, Sollana, Albalat de la Ribera i Sueca, abarcant partides de gran extensió.
El paisatge de la marjal de l’Albufera, es cambiant, depenent del moment de l’any en el que es visite. Aquests canvis, són depenents del cultiu de l’arroç. El cicle comença el día de Tots Sants quan es tanquen les comportes fins al 31 de desembre, inundant els camps de la marjal situats junt al llac. Aquesta inundació es realiza mitjançant les comportes situades a les goles del Perellonet, Perelló i Pujol, construides al 1900, 1906 i 1953 . Quan arriba l’1 de gener, s’obrin les comportes i es baixa progresivament el nivell de l’aigua al llac. Així, els camps tancats que no poden acabar de desaïguar d’una forma natural, són sotmesos a l’acció dels motors d’extracció d’aigua entre finals de febrer i la primera quincena de març, per a llaurar tot el camp en sec.
A finals d’abril o principis de maig, es tornen a inundar les terres, començant a plantar de nou l’arroç. Més endavant, al mes de juny, es torna a extreure part de l’aigua per abonar els camps, i de seguida torna al nivell anterior d’aïgua. Continuen així fins a finals d’agost o principis de setembre, quan de nou es torna a treure l’aïgua per a començar a segar, mantentintse així, fins a que les plutjes de la tardor, comença de nou un nou cicle.
Dins de la marjal, trobem la construcció característica, la barraca. Aquesta té el seu orige, en les families de pescadors del llac. Es tracta d’una construcció de planta rectangular, alçada amurs d’adob i amb un coverta vegetal de gran inclinació, que habitualment es cobreix de palla d’arroç o borró . De la gran quantitat que hi havía a finals del segle XIX, només una decena es conserven, degut a que en 1884, una vegada l’Ajuntament de València va ser la propietaria dels terrenys, es va prohibir la construcció de barraques, així com també la seua restauració ambla finalitat de frenar les nombrosos incendis que fins aleshores es produíen. Amb el temps, el gran creixement dels nuclis urbans i l’increment de les infraestructures han acabat fent la resta.