De la Vall d'Aosta al Valais, pel Colle del Gran San Bernardo

(Dos dies)

--- PRIMER DIA: 13 d'agost, Pont (Vall d'Aosta) - Gignod (50 km i i 200 m+) ---

Després que el guarda em desperti, vaig a fer un parell d'americanos al restaurant d'ahir. Escric el dietari i trec l'ordinador per enviar uns uns als SSTT.

Valoro si quedar-me al càmping, però en tinc prou amb una dutxa discreta i una estona assegut en un banc esperant que s'eixugui la tovallola.

Pedalo 1,3 km fins a al rifugio Tetras Lyre (recomanat pel guarda que m'ha despertat) i hi faig un capuchino mentre carrego la bateria del canvi de marxes i el power bank. Observo els excursionistes que passen, alguns dels quals van al rifugio Vittorio Manuelle II, que és on se sol fer nit per pujar el Gran Paradiso (tot i que la boua de l'Helena es va llevar a les dues i va pujar-lo i baixar-lo en un dia).

Abans d'emprendre el descens, m'assec una estona a la gespa i m'acabo el xoriço del Consum i el formatge que vaig comprar ahir al minimercat de Pont.

Se'm fan les dues i em poso en marxa cap a Aosta. 1.500 m cap avall, no gaire plàcids ni divertits, la veritat: el pendent és poc pronunciat i l'asfalt, fet una merda, m'obliga a prémer els frena i anar amb molt de compte no fotre la roda en alguna esquerda.

Arribo a Aosta. Faig una 'birra rossa media' en una terrassa del centre i passejo pels carrers empedrats de la vila, la mar de nets i agradables (a diferència del que em digueren els dia valencians). Observo molts cartells en francès (idioma cooficial a la Vall d'Aosta i que es té per llengua de cultura) i algun de molt tímid i folklòric en francoprovençal (arpità, segons l'acadèmia, i patuès, segons la majoria de locals a qui pregunto, que no s'adonen de la connotació pejorativa del mot).

M'agradaria allotjar-me en un hostal i descansar bé de cara al port de demà, però com que no trobo cap opció raonable (i em fot mandra recórrer a Warmshowers) em poso en marxa en direcció Nord. Tal com he comprovat amb el Google Maps, al cap de cinc quilòmetres trobo un prat perfecte on acampar. A més, hi passa un rierol que fa una petita cascada on em faig un bany que em deixa com nou.

Dutxat i amb les dents netes, em fico a la tenda i escric dietari mentre dues vaques fan sonar l'esquella a uns quants metres. Ja de nit, he de sortir a posar el tendal perquè es posa a ploure. Per fi la tenda queda batejada.


--- SEGON DIA: 14 d'agost, Gignod - Martigny ( 83 km i 2.200 m positius) ---

Es passa la nit plovent, a estones amb molta intensitat. Em desperto cap a les vuit i no surto de la tenda fins les nou, quan ja hi toca una mica el sol. Estic sec, però el terra ha quedat tan xop que m'he d'esperar fins a quarts d'onze perquè s'eixugui del tot.

Pujo fins al poble de Vallpelline, on hi ha un Carrefour que necessito amb urgència. Això em fa desviar de la ruta clàssica del coll, però crec que em beneficia perquè gairebé no trobo cotxes. Al porxo del súper em foto un litre de llet fresca, tall de pizza i dos plàtans. En acabat, vaig a la cafeteria del poble i em prenc un 'capucho' mentre carrego el mòbil. La cambrera només parla italià, però un home gran que s'està fotent un brandi per esmorzar m'explica que ell sí que parla el 'patuà'. Li pregunto si és la seva llengua materna, però tot i que és la que ha parlat tota la vida a casa em diu que no, que aquesta és l'italià (cosa que només m'explico per les polítiques lingüicides de l'estat italià, encetades per Mussolini i aplicades en democràcia fins a dia d'avui). Malgrat això, l'home té molt d'interès en explicar-me quin és l'abast geogràfic del 'patuà', que s'estén no només per Itàlia sinó també per França i Suïssa (al cantó de Vallais, em diu, hi ha un poble, Evolène, on s'implementen diverses mesures de protecció i, petits i grans, el parlen amb orgull). El que em sembla curiós de la Vall d'Aosta és que, en lloc de fer reviure i conservar l'arpità, els aostencs prenguin el francès com la seva llengua identitària de referència (cosa que he llegit a la Viquipèdia, a mi m'ha semblat que tots els autòctons parlen italià). 

Sortint de la cafeteria, busco on llençar una bossa de brossa que porto arrossegant des d'ahir. Tirar les escombraries a Vallpelline, però,és molt complicat: als contenidors del súper m'han dit que no, que són privats, i als contenidors públics em trobo que només s'obren amb un codi d'accés que no tinc. Al final faig cas a un veí em diu que ho entafori a la paperera de la plaça. 

Dipòsit ple i cafeïna a les venes. Em torno a posar en marxa. Després de Doues i Allein arribo a Ettoubles, on empalmo amb la carretera principal del colle del Gran San Bernardo. Des d'Aosta, duc uns mil metres de desnivell i me'n queden mil més per arribar a dalt. Només fa dos dies que vaig fer el coll de Nivolet i em noto les cames cansades… Tinc dubtes de si si hi arribaré avui o hauré de plantar la tenda a mig camí. Baixo dos pinyons i em poso un pòdcast.

És dilluns i, per sort, no hi ha tant de trànsit com dissabte. Tot i així, a cada revolt amb una mica d'esplanada hi ha aparcades diverses autocaravanes. Sovint m'avancen cotxes de matrícula italiana, francesa, suïssa i, també, alguns procedents d'Alemanya i d'Holanda. Independentment de la matrícula, la majoria de motoristes em passen a tota llet, gairebé fregant-me mes alforges i fent-me desitjar que al proper revolt s'estampin els uns contra els altres. 

Els núvols s'apoderen del cel i la calor em dona una treva. Mentre no plogui ja, ja em va bé. Paro en un rierol a agafar aigua i ho aprofito per buscara llista de reproducció 'Amunt', que vaig crear per l'ocasió.

Després de cinc hores damunt la bici, arribo als dos mil metres. Me'n queden 450 fins al coll. Pujo un parell de pinyons i aixeco el cul del seient. Em falten set quilòmetres. Si aguanto el ritme hi arribaré en menys d'una hora. Però estic mort i em venen ganes de plorar i tot… Trec un plàtan' per evitar el fantasma de la 'pàjara', que fa estona que m'amenaça. Faig un glop d'aigua i pujo el volum del mòbil. Sona The Offspring: 'The more you suffer, the more it shows you really care, yeah yeah, yeaaaaah!"

L'èpica que em corre per les venes poc abans d'arribar a dalt s'aigualeix quan em trobo rodejat per botiguetes de souvenirs on els turistes fan cua per fer-se fotos amb el peluix d'un Gran Sant Bernat. Al bar de més endavant, presidit per una quadre d'una Harley Davidson subratllat amb el mot 'Freedom', tot de motoristes panxuts celebren la seva gesta amb una cervesa. Mentre pedalo cap a la duana per allunyar-me de tot això, una família italiana que em em crida 'bravo' des del cotxe. 'Sei arrivato in cima!'

Cal reconèixer que, malgrat la infraestructura turística, el llac i les vistes als cims que m'envolten mantenen tota la bellesa. Demano a una dona si, 'per favore', em pot fer una foto al tímid cartell del coll, que ja a la banda suïssa anuncia: 'Col du Gd- St-Bernard, alt. 2.474 m', i una bandereta de Suïssa i una altra del cantó de Valais. "Rüdig", em diu la senyora amb el seu suís alemany de Lucerna. Camino amb ella fins al xalet suís que hi ha abans de començar el descens. Temptat de fer una cocacola, em dic que ja em deixaré atracar més endavant, així que em tiro muntanya avall abans de refredar-me encara més. 

Oh, quina delícia d'asfalt, a Suïssa! Em creuo dos grupets de ciclistes (tots els que no m'he trobat a la pujada) i els saludo tan efusivament com puc a 60 km/h. Al cap de deu quilòmetres m'aturo per abrigar-me i continuo el descens. Arribo a 76 km/h, encara molt lluny dels 100 km/h que vaig agafar en una carretera al centre del Panamà, amb el remolc.

Al poble d'Orsières em torno a aturar, ara per desabrigar-me. Ja he baixat a mil metres i el termòmetre marca 29 graus. Just quan arrenco, m'avancen dos cicloturistes a qui miro d'atrapar i posar-m'hi al rebuf. Són alemanys i han vingut pedalant des de Ginebra per un festival de música que feien aquest cap de setmana a prop de Verbier. 

Continuo el descens amb ells fins a Martigny, on agafen ells agafen el tren i jo em quedo a fer una birra a la plaça central. Cinc euros per una canya petita, benvingut a Suïssa! 

Quan es comença a fer fosc, pedalo un parell de quilòmetres fins a un camps que he vist per Google Maps. Abans de plantar-hi la tenda, faig una remullada al Diu Dranse i em netejo bé un entrecuix que, malgrat portar un mes pedalant sense culot, tinc en un bon estat sorprenent.

Em rento les dents entre pomers i em preparo el coixí amb un parell de samarretes netes. El cel estrellat i el silenci helvètic em permeten caure mort amb tota tranquil·litat.