COSTA RICA I PANAMÀ (10) Puerto Jimenez - Carate

Des de Puerto Jiménez vam agafar les bicicletes per a fer un reconeixement del sud de la península de Osa. Es tracta d'una regió protegida molt poc poblada i amb molt poques vies de comunicació, de fet, cap al sud no hi havia cap carretera, només una pista sense asfaltar que vorejava la costa i arribava fins a Carate, un llogarret amb un bar i un parell d'allotjaments situat a una de les entrades del Parc Nacional de Corcovado
Només hi havia l'opció d'anar i tornar per la mateixa pista, així que vam deixar les alforges a Puerto Jiménez i vam pedalar els 50 quilometres que ens separaven fins a Carate. La pista, força plana al principi, s'endinsava a l’espessa selva tropical, trencada de tant en tant per àrees desforestades on hi pastaven ramats de vaques.
L'extrema calor i humitat d'aquesta regió ens feia suar de valent, així que aprofitàvem per banyar-nos en alguna de les platges que hi havia pel camí. Novament ens va sorprendre la poca afluència de turistes, malgrat la bellesa de les platges i de l'entorn en general. Realment fou tot un luxe gaudir d'aquests paratges sense la massificació que es patia en altres indrets de Costa Rica.
L’únic handicap era la calor, que ens tenia extenuats. Teníem la sensació que a la costa del Pacífic encara feia més calor que a la costa caribenya! Qualsevol petit esforç ens deixava totalment amarats de suor, així que intentàvem beure tanta aigua com podíem. Llàstima que estigués tant calenta que més aviat semblaven pixats! Un parell de banyets i una estona a l'ombra ens van refer una mica per llençar-nos de nou a pedalar.
Per si no estiguéssim prou suats, a mig recorregut ens van aparèixer una sèrie de rampes d'insomni que van convertir aquell tram en una autèntica muntanya russa digna d’un parc d'atraccions. Finalment vam arribar a Carate, on acabava la pista i començava un sender que conduïa a l'entrada del Parc Nacional, al qual no podíem accedir-hi per que no teníem un permís obligatori, de manera que ens vam haver d'acontentar amb el sender d'aproximació que s'endinsava en l'espessor d'una selva espectacular, on les lianes cosien les entranyes d'un bosc d'una verdor no tant exuberant com les selves de la costa caribenya, on la pluviometria era més alta i repartida durant tot l'any. No oblidem que ens trobàvem a la costa del Pacífic, en plena estació seca.
La tornada fins a Puerto Jiménez la vam fer pel mateix camí en una camioneta que feia de taxi un parell de cops al dia