Bicicletada Feminista

Jardins Clara Campoamor

La figura de Clara Campoamor és probablement una de les mes desconegudes i oblidades de la història recent d'Espanya. I això malgrat la vida interessant d'aquesta política que va haver de lluitar sola contra esquerres i dretes en favor de l'sufragi universal i de la igualtat entre la dona i l'home en els convulsos anys 30. Nascuda a Madrid el 1888, de jove va compaginar els seus treballs de professora i advocada fins que a finals dels anys vint les seves inquietuds socials el porten a la política i militar en Acció Republicana. Posteriorment evoluciona cap a la dreta liberal en el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux.Con la proclamación de la República y convertida ya en una de las primeras diputadas de las Cortes, defiende a capa y espada el derecho femenino a tener voto aun teniendo en contra la opinión de sus propios compañeros de partido y de la oposición de izquierdas que pensaba que el voto femenino solo podía beneficiar a la derecha conservadora. Amb la proclamació de la República i convertida ja en una de les primeres diputades de les Corts, defensa el dret femení a tenir vot tot i tenir en contra l’opinió dels seus propis companys de partit i de l’oposició d 'esquerres que pensava que el vot femení només podia beneficiar la dreta conservadora. Clara Campoamor no només era republicana, feminista i liberal, a més es considerava a si mateixa tan enemiga del feixisme com del comunisme i abans de res molt independent. Això la va portar a viure amb veritable horror els excessos revolucionaris a Madrid durant els primers mesos de Guerra Civil els quals va denunciar en els seus escrits i llibres. Va marxar exiliada a Suïssa i va voler tornar a Espanya a principis dels anys cinquanta, però no va tenir el beneplàcit de les autoritats franquistes que van gravar el seu passat republicà i maçó pel que va acabar vivint i exercint l'advocàcia a Laussane on va morir cega amb 84 anys.El 1994 l'Ajuntament de Barcelona li va dedicar un senzill però animat parc amb una situació immillorable a la Diagonal, a només uns metres d'El Corte Inglés i els seus del Grup Planeta i La Caixa. El petit jardí compta amb una extensió verda i una font decorativa que per Nadal és escenari habitual de diversos incendis i mercats d'artesania. A la matinada del dia 2 de novembre de l'any 2000, el parc és convertit en trista notícia a l'esclatar un potent cotxe bomba col·locat per la banda terrorista ETA. Aquell atemptat que va poder convertir-se en tragèdia d’haver estat activat en hora punta, va formar part de la campanya que va exercir ETA a Catalunya durant el tardor de l’any 2000, i que va portar a uns mesos a la mort de l'edil de l'PP de Sant Adria de l'Bessos, Jose Luis Ruiz Casado i de l'exministre de sanitat, el socialista Ernest Lluch.

Preso de Dones de Les Corts

La presó de les Corts (nom oficial: Presó provincial de dones de Barcelona) fou un espai penitenciari de la ciutat de Barcelona que estigué en serveis entre els anys 1936 i 1959. La porta principal, que donava pas a una llarga avinguda flanquejada per arbres, s'obria al carrer de Joaquim Molins, 11, que encara avui existeix. El perímetre el delimitaven l'actual plaça de Maria Cristina i la Diagonal, al nord; el carrer de les Corts, a l'oest: Joaquim Molins, al sud, i els Jardins de Clara Campoamor, a l'est. Havia estat antigament un asil per a noies de tota condició,"donde sean gratuitamente mantenidas instruidas y moralizadas jóvenes extraviadas",aixecat en els terrenys de la masia medieval de Can Duran o Feló, a l'actual districte de les Corts. Fins als anys de la Segona República, l'asil, propietat de les germanes Dominiques de la Presentació, fou anomenat del Bon Consell i tingué com a principal funció l'acollida de "joves, orfes i senyoretes en règim de pensió modesta". El 14 de desembre de 2019, a la cruïlla dels carrers Joan Güell i Europa, del barri de Les Corts de Barcelona, que es troba dins del perímetre de la que va ser presó de dones, es va inaugurar un espai de memòria per recordar les dones que, en aquella presó, van patir la repressió franquista i van estar privades de llibertat, moltes d'elles únicament per les seves idees polítiques.

Plaça Espanya

Parc de les Tres Xemeneies

Els jardins de les Tres xemeneies són una zona verda del barri barceloní del Poble Sec. Aquest jardí ocupa part de l'espai on estava situada l'antiga central elèctrica de Barcelona Traction, Light and Power Company, limited, popularment coneguda com la Canadenca. Els jardins porten el nom de les tres xemeneies datades del 1897, 1908 y 1917 que formaven part de la central elèctrica i que encara es conserven en un costat del jardí. Aquestes, són l'element més característic de l'antiga central elèctrica i de l'actual parc i són un exemple de l'arquitectura industrial del segle xix i principis del xx. Repartides per tot el parc hi ha fragments de la maquinària de l'antiga empresa de producció d'electricitat La Canadenca, avui reconvertides en obres d'art públic. Els jardins de les Tres Xemeneies consta de diversos espais ben diferenciats. Al voltant de l'avinguda Paral·lel s'obra una gran esplanada pavimentada on hi podem trobar bancs, pollancres (Populus nigra) i tipuanes (Tipuana tipu) plantats en escocells. El sector proper al carrer de Palaudàries el pavimentat és de sauló i està proveït de diversos espais de lleure com àrees de jocs infantils, pistes de petanca i taules de ping-pong. Aquesta primera zona dels jardins està delimitada a la part superior per murs de formigó, molt utilitzats per artistes urbans per fer-hi graffitis. Al fons de l'esplanada, hi ha un espai desprovist d'arbres on hi ha un cub de formigó que ocasionalment serveix d'escenaris en celebracions i espectacles, com l'Urban Funke, una trobada de cultura urbana en la qual se celebren concursos de monopatí i graffitis, així com actuacions de música electrònica i exhibicions de hip-hop i break dance. Finalment darrere d'aquest espai, ja tocant amb el carrer Vilà i Vilà, hi ha una pista poliesportiva.

Carrer de Emília Llorca

Fins el 14 Abril del 2021, aquesta via es coneixia com a carrer de l’Almirall Aixada. El canvi de nom respon a una reivindicació del veïnat i les entitats del barri, que volien retre homenatge a l’Emiliona, com tothom l’anomenava. Emília Llorca, que va estar sempre implicada en les lluites socials per millorar el barri, va morir el 2009 en un accident de trànsit. L’Emília Llorca va liderar moltes de les reivindicacions veïnals de la Barceloneta. Va crear, juntament amb altres veïnes, la Comissió de Festes del Carrer dels Pescadors, una de les poques que durant més de 25 anys va mantenir viva la tradició d’engalanar els carrers per festa major. També va fundar l’Associació de Veïns de l’Òstia, des d’on van aconseguir anul·lar el pla dels ascensors. L’Emiliona aconseguia contagiar les ganes de millorar la societat i l’amor que sentia per la Barceloneta. En això coincideixen tots els que la van conèixer.

Platja del Somorrostro

El Somorrostro fou un barri de barraques de Barcelona situat als actuals districte de Sant Martí i de Ciutat Vella durant el segle xx. Les barraques es trobaven a la platja, entre l'hospital d'infecciosos (actual Hospital del Mar, a la perifèria de la Barceloneta), i la desapareguda fàbrica de gas Lebon del Poblenou. El barri es va estendre fins a la riera del Bogatell. Desaparegué l'any 1966 després del trasllat dels habitants a habitatges de l'Obra Sindical del Hogar. Al barri hi hagué una important colònia de gitanos, a l'anomenat Turó dels Gitanos, on nasqué la ballarina Carmen Amaya. Les condicions de vida eren molt precàries i el barri també fou utilitzat com a abocador. El Somorrostro fou immortalitzat en la pel·lícula de Francesc Rovira-Beleta Los Tarantos (1963), protagonitzada per Carmen Amaya.